Anava i venia com una “boja”, era la seva feina. Ella
no l’havia triat, tan sols s’hi havia trobat. No tenia temps ni per preguntar-se com havia anat a parar allà.
Complia amb tot, tampoc recordava com havia aprés a funcionar amb aquella
rapidesa exquisida i pulcra. Tenia moltes companyes, mes no intimaven, de fet,
només les veia corre com ho feia ella. Un dia d’aquells, però, va notar que ja
no avançava tan ràpid. Tenia més temps per fixar-se en tot el seu entorn. Va
apreciar que algunes d’aquelles companyes ja no corrien. De fet, més d’una
estava aturada mirant amunt i avall sense decidir-se cap on avançar. Algunes
d’elles inclús les veia agonitzant a la vorera. Això va començar a
trasbalsar-la. Però ella no podia parar. Anava i venia com una “tortuga” ara.
El seu destí també la va abocar a la vorera, i sí, també va acabar agonitzant
fins que tot es va enfosquí. N’havia estat una gran treballadora complint amb
el seu programa de comunicació sense adonar-se de la importància del seu bon
fer en la ment d’un petit científic. I tampoc ell, el seu amo, es va adonar de
la mort d’aquella petita i eixerida neurona.
dimarts, 26 de gener del 2016
dijous, 21 de gener del 2016
Tires?
... la vida no
admet devolucions.
en el taulell de
joc. Els daus són tirats
a cada
instant...
La Mirna estava
escoltant un programa de ràdio, on l’entrevistat parlava amb molta seguretat.
... l’únic
“malson” o tal vegada la bona “sort”
ve donada des
de la casella de sortida...
La Mirna va
pensar amb la seva casella de sortida.
... tot i així,
un ha d’aprendre a esquivar o agafar
el que li ve
donat...
La Mirna, va
quedar abstreta pensant en el taulell de joc quan una rialla vinguda del
darrera la va fer tornar en el moment present. El seu company de feina estava ben
enriolat.
—Joan, de que
rius?
—Ai Mirna,
estic escoltant un programa de ràdio on resulta que expliquen que nosaltres,
els humans som tan sols una “merda de fitxa” dins el taulell del joc de l’Oca.
La empresa on
treballaven permetia portar mp3.
La Mirna no va
gosar dir que ella estava escoltant el mateix programa. A ella no la feia riure
sinó tot el contrari, la feia reflexionar.
—I això et fa
riure tant Joan?
—Sí, perquè he
vist la meva casella de sortida...
—I...?
—Vaig tenir
tanta mala llet que vaig caure en el bell mig de dues caselles i des d’aleshores
els daus sempre em surten “borratxos” ...
—Joan, estàs
com un llum!
La Mirna va
riure amb ell, tot i que ella va veure que la seva casella de sortida havia estat
en el final del joc, de manera que no anava endavant sinó enrere.
Tothom juga com
sap, com pot i com el deixen.
diumenge, 17 de gener del 2016
Camins creuats
Ma Angels rodríguez Díaz |
La Nuna anava en direcció al parc de
la ciutat. Allà, sota un roure mil·lenari es sentia bé, procurava anar-hi dos o
tres cop per setmana. Tancava els ulls i escoltava els sons ben diversos. Tot i
que no coneixia la procedència dels mateixos, amb la ment intentava visualitzar
les formes dels ocells que emetien aquelles cantarelles. Aquell dia, però, no va arribar sota al roure.
Havia agafat un camí diferent, i en el trajecte va veure entre mig de les
botigues un petit establiment amb un rètol color lila fosc que posava “Entra i
et coneixeràs”. Va creuar el carrer i en anar a mirar a través dels vidres una
dona en sortia amb un somriure. Al tornar a mirar cap a dins va veure una
senyora de cabell blanc que amb la ma la invitava a entrar. Ella en va dubtar
uns segons però com per inèrcia la mà va agafar el pom daurat i el va girar. La
senyora canosa la va invitar a seure’s davant d’ella. La Nuna va acceptar la
invitació.
Quan va sortir d’allà ja era fosc.
Ignorava el temps que havia passat. Aquest cop anava en direcció a casa, però
tampoc hi va arribar. En creuar al carrer es va aturar davant un colom mort a l’asfalt.
Estava embadalida observant el colom quan un crit provinent del seu darrera la
va treure d’aquella abstracció, al girar-se en va veure una noia amb les mans a
la boca mirant-la. Un cop brusc al costat esquerra del seu cos la va apartar
del mig del carrer quedant estesa boca avall a prop de l’acera on la seva
mirada va quedar en línia recta amb la mirada buida del colom.
Ara entenia el que li va dir la
senyora del establiment. Després de fer-li una anàlisi exhaustiu li va dir que
el seu món no era aquest, sinó el món de les aus i que aviat ho entendria.
Estirada immòbil a l’asfalt amb la
mirada fixa al colom va comprendre-ho tot en un moment. Ara podria volar per
sempre més...ja no li pesava res. A l’arrancar el vol va anar directe al gran
roure del parc. Allà, sota les gran branques hi havia una noia amb els ulls
tancats, però no era ella, era el colom.
divendres, 15 de gener del 2016
Carles Puigdemont...Molt Honorable President!
sé que no et farà perdre la fita que t’has
proposat.
Aquestes reaccions són les mostres de
l’educació
rebuda pels personatges en qüestió on primer
preval
el “jo” i després la cordialitat inexistent
quan les diferents
ments no admeten la “tolerància”. I aquest mot usat
en tants discursos inútils és tan sols
això: un mot.
dijous, 14 de gener del 2016
Mutis
—Com està la Senyora? — va pronunciar
la donzella mentre entrava a la petita cambra.
—La Senyora està pensant!— va dir la
mestressa en tercera persona.
—I puc saber en que està pensant la
Senyora— va preguntar la donzella amb to dolç.
—La Senyora està pensant en quan era
poc Senyora...
—Què em diu ara?! Vos? Poc Senyora?...
—Sí! Hi va haver un temps on la
Senyora era una altra classe de Senyora.
—Com no s’expliqui una mica millor no
la comprendre Senyora—va dir la Clementina, que així es deia la donzella.
—Molt senzill d’explicar i molt
difícil de comprendre!
—Expliqui! Expliqui! Intentaré
seguir-la...
—Em seguiràs molt ràpid si t’ho
explico! Però no t’ho explicaré!—va dir la mestressa contundent.
—Em priva d’aquest coneixement, la
Senyora?
—Sí!— va dir la mestressa amb to
imperatiu.
—Doncs em donarà motius per especular
segons el que m’ha dit!— va afirmar la donzella.
—Ho sé! Vull que especulis i em diguis
a on has arribat amb la teva ment amb les paraules que he dit.
—Tal vegada no li agradi escoltar-ho
Senyora...
—I tant que sí! Vull saber que has
deduït.
—Molt senzill de dir i no gaire
probable que li ho digui Senyora.
—Ja ho diré jo per tu, doncs. Has
pensat que havia estat una meuca, segur.
—S’equivoca Senyora!
—M’equivoco de gaire Clementina?—va
preguntar la Senyora mirant per la finestra entre oberta.
—De molt Senyora!
—Fes-me’n coneixedora per a poder
corroborar-ho si us plau! Tranquil·la, no m’escandalitzaré.
—La meva especulació no ha estat una
especulació Senyora—va dir la Clementina amb el cap jup.
—Ah no? I que ha estat?
—Una afirmació Senyora!
—Una afirmació sobre la meva persona
que ni tan sols has arribat a especular?
—No Senyora! Una afirmació sobre la
meva persona!
—Clementina digues d’una vegada el que
has pensat! Bé, vull dir el que has afirmat!
— He pensat: “ Mira com és la vida, una
gran Senyora que va ser una poc Senyora està servida per una poca donzella que
va ser una gran puta”.
—Clementinaaaaa!
—Senyora?
La vida viscuda de les persones,
moltes vegades no tenen res a veure amb el moment present que s’està vivint.
dissabte, 9 de gener del 2016
La.... de Cal Nap
Adrian Hillman |
Recordarem la
porta oberta que ens acollia,
On la teva
persona comprenia la nostre joventut.
Sempre seràs
una part del nostre creixement
Amb la força i jovialitat
que et caracteritzava.
Caldes de Malavella, 8 de gener de 2016
Subscriure's a:
Missatges (Atom)