dimarts, 26 de gener del 2016

DESTÍ


Anava i venia com una “boja”, era la seva feina. Ella no l’havia triat, tan sols s’hi havia trobat. No tenia temps ni  per preguntar-se com havia anat a parar allà. Complia amb tot, tampoc recordava com havia aprés a funcionar amb aquella rapidesa exquisida i pulcra. Tenia moltes companyes, mes no intimaven, de fet, només les veia corre com ho feia ella. Un dia d’aquells, però, va notar que ja no avançava tan ràpid. Tenia més temps per fixar-se en tot el seu entorn. Va apreciar que algunes d’aquelles companyes ja no corrien. De fet, més d’una estava aturada mirant amunt i avall sense decidir-se cap on avançar. Algunes d’elles inclús les veia agonitzant a la vorera. Això va començar a trasbalsar-la. Però ella no podia parar. Anava i venia com una “tortuga” ara. El seu destí també la va abocar a la vorera, i sí, també va acabar agonitzant fins que tot es va enfosquí. N’havia estat una gran treballadora complint amb el seu programa de comunicació sense adonar-se de la importància del seu bon fer en la ment d’un petit científic. I tampoc ell, el seu amo, es va adonar de la mort d’aquella petita i eixerida neurona.

dijous, 21 de gener del 2016

Tires?

... la vida no admet devolucions.
Quan hi arribem, entrem directe
en el taulell de joc.  Els daus són tirats
a cada instant...

La Mirna estava escoltant un programa de ràdio, on l’entrevistat parlava amb molta seguretat.

... l’únic “malson” o tal vegada la bona “sort”
ve donada des de la casella de sortida...

La Mirna va pensar amb la seva casella de sortida.

... tot i així, un ha d’aprendre a esquivar o agafar
el que li ve donat...

La Mirna, va quedar abstreta pensant en el taulell de joc quan una rialla vinguda del darrera la va fer tornar en el moment present. El seu company de feina estava ben enriolat.

—Joan, de que rius?
—Ai Mirna, estic escoltant un programa de ràdio on resulta que expliquen que nosaltres, els humans som tan sols una “merda de fitxa” dins el taulell del joc de l’Oca.

La empresa on treballaven permetia portar mp3.

La Mirna no va gosar dir que ella estava escoltant el mateix programa. A ella no la feia riure sinó tot el contrari, la feia reflexionar.

—I això et fa riure tant Joan?
—Sí, perquè he vist la meva casella de sortida...
—I...?
—Vaig tenir tanta mala llet que vaig caure en el bell mig de dues caselles i des d’aleshores els daus sempre em surten “borratxos” ...
—Joan, estàs com un llum!

La Mirna va riure amb ell, tot i que ella va veure que la seva casella de sortida havia estat en el final del joc, de manera que no anava endavant sinó enrere.


Tothom juga com sap, com pot i com el deixen.


diumenge, 17 de gener del 2016

Camins creuats

Ma Angels rodríguez Díaz
La Nuna anava en direcció al parc de la ciutat. Allà, sota un roure mil·lenari es sentia bé, procurava anar-hi dos o tres cop per setmana. Tancava els ulls i escoltava els sons ben diversos. Tot i que no coneixia la procedència dels mateixos, amb la ment intentava visualitzar les formes dels ocells que emetien aquelles cantarelles.  Aquell dia, però, no va arribar sota al roure. Havia agafat un camí diferent, i en el trajecte va veure entre mig de les botigues un petit establiment amb un rètol color lila fosc que posava “Entra i et coneixeràs”. Va creuar el carrer i en anar a mirar a través dels vidres una dona en sortia amb un somriure. Al tornar a mirar cap a dins va veure una senyora de cabell blanc que amb la ma la invitava a entrar. Ella en va dubtar uns segons però com per inèrcia la mà va agafar el pom daurat i el va girar. La senyora canosa la va invitar a seure’s davant d’ella. La Nuna va acceptar la invitació.
Quan va sortir d’allà ja era fosc. Ignorava el temps que havia passat. Aquest cop anava en direcció a casa, però tampoc hi va arribar. En creuar al carrer es va aturar davant un colom mort a l’asfalt. Estava embadalida observant el colom quan un crit provinent del seu darrera la va treure d’aquella abstracció, al girar-se en va veure una noia amb les mans a la boca mirant-la. Un cop brusc al costat esquerra del seu cos la va apartar del mig del carrer quedant estesa boca avall a prop de l’acera on la seva mirada va quedar en línia recta amb la mirada buida del colom.
Ara entenia el que li va dir la senyora del establiment. Després de fer-li una anàlisi exhaustiu li va dir que el seu món no era aquest, sinó el món de les aus i que aviat ho entendria.
Estirada immòbil a l’asfalt amb la mirada fixa al colom va comprendre-ho tot en un moment. Ara podria volar per sempre més...ja no li pesava res. A l’arrancar el vol va anar directe al gran roure del parc. Allà, sota les gran branques hi havia una noia amb els ulls tancats, però no era ella, era el colom. 

divendres, 15 de gener del 2016

Carles Puigdemont...Molt Honorable President!

El buit que has rebut per les “grans” institucions
sé que no et farà perdre la fita que t’has proposat.
Aquestes reaccions són les mostres de l’educació
rebuda pels personatges en qüestió on primer preval
el “jo” i després la cordialitat inexistent quan les diferents
ments no admeten la “tolerància”. I aquest mot usat
en tants discursos inútils és tan sols això: un mot.


dijous, 14 de gener del 2016

Mutis


—Com està la Senyora? — va pronunciar la donzella mentre entrava a la petita cambra.
—La Senyora està pensant!— va dir la mestressa en tercera persona.
—I puc saber en que està pensant la Senyora— va preguntar la donzella amb to dolç.
—La Senyora està pensant en quan era poc Senyora...
—Què em diu ara?! Vos? Poc Senyora?...
—Sí! Hi va haver un temps on la Senyora era una altra classe de Senyora.
—Com no s’expliqui una mica millor no la comprendre Senyora—va dir la Clementina, que així es deia la donzella.
—Molt senzill d’explicar i molt difícil de comprendre!
—Expliqui! Expliqui! Intentaré seguir-la...
—Em seguiràs molt ràpid si t’ho explico! Però no t’ho explicaré!—va dir la mestressa contundent.
—Em priva d’aquest coneixement, la Senyora?
—Sí!— va dir la mestressa amb to imperatiu.
—Doncs em donarà motius per especular segons el que m’ha dit!— va afirmar la donzella.
—Ho sé! Vull que especulis i em diguis a on has arribat amb la teva ment amb les paraules que he dit.
—Tal vegada no li agradi escoltar-ho Senyora...
—I tant que sí! Vull saber que has deduït.
—Molt senzill de dir i no gaire probable que li ho digui Senyora.
—Ja ho diré jo per tu, doncs. Has pensat que havia estat una meuca, segur.
—S’equivoca Senyora!
—M’equivoco de gaire Clementina?—va preguntar la Senyora mirant per la finestra entre oberta.
—De molt Senyora!
—Fes-me’n coneixedora per a poder corroborar-ho si us plau! Tranquil·la, no m’escandalitzaré.
—La meva especulació no ha estat una especulació Senyora—va dir la Clementina amb el cap jup.
—Ah no? I que ha estat?
—Una afirmació Senyora!
—Una afirmació sobre la meva persona que ni tan sols has arribat a especular?
—No Senyora! Una afirmació sobre la meva persona!
—Clementina digues d’una vegada el que has pensat! Bé, vull dir el que has afirmat!
— He pensat: “ Mira com és la vida, una gran Senyora que va ser una poc Senyora està servida per una poca donzella que va ser una gran puta”.
—Clementinaaaaa!
—Senyora?

La vida viscuda de les persones, moltes vegades no tenen res a veure amb el moment present que s’està vivint.



dissabte, 9 de gener del 2016

La.... de Cal Nap

Adrian Hillman
Recordarem la porta oberta que ens acollia,
On la teva persona comprenia la nostre joventut.
Sempre seràs una part del nostre creixement
Amb la força i jovialitat que et caracteritzava.


Caldes de Malavella, 8 de gener de 2016