Camins creuats

Ma Angels rodríguez Díaz

La Nuna anava en direcció al parc de la ciutat. Allà, sota un roure mil·lenari es sentia bé, procurava anar-hi dos o tres cop per setmana. Tancava els ulls i escoltava els sons ben diversos. Tot i que no coneixia la procedència dels mateixos, amb la ment intentava visualitzar les formes dels ocells que emetien aquelles cantarelles.  Aquell dia, però, no va arribar sota al roure. Havia agafat un camí diferent, i en el trajecte va veure entre mig de les botigues un petit establiment amb un rètol color lila fosc que posava “Entra i et coneixeràs”. Va creuar el carrer i en anar a mirar a través dels vidres una dona en sortia amb un somriure. Al tornar a mirar cap a dins va veure una senyora de cabell blanc que amb la ma la invitava a entrar. Ella en va dubtar uns segons però com per inèrcia la mà va agafar el pom daurat i el va girar. La senyora canosa la va invitar a seure’s davant d’ella. La Nuna va acceptar la invitació.

Quan va sortir d’allà ja era fosc. Ignorava el temps que havia passat. Aquest cop anava en direcció a casa, però tampoc hi va arribar. En creuar al carrer es va aturar davant un colom mort a l’asfalt. Estava embadalida observant el colom quan un crit provinent del seu darrera la va treure d’aquella abstracció, al girar-se en va veure una noia amb les mans a la boca mirant-la. Un cop brusc al costat esquerra del seu cos la va apartar del mig del carrer quedant estesa boca avall a prop de l’acera on la seva mirada va quedar en línia recta amb la mirada buida del colom.

Ara entenia el que li va dir la senyora del establiment. Després de fer-li una anàlisi exhaustiu li va dir que el seu món no era aquest, sinó el món de les aus i que aviat ho entendria.

Estirada immòbil a l’asfalt amb la mirada fixa al colom va comprendre-ho tot en un moment. Ara podria volar per sempre més...ja no li pesava res. A l’arrancar el vol va anar directe al gran roure del parc. Allà, sota les gran branques hi havia una noia amb els ulls tancats, però no era ella, era el colom.