Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

divendres, 25 de desembre de 2015

"Bruix" que no Bruixot

Mike Lowe
Existia fa molts anys un “bruix” que era molt sol·licitat per la diada de Nadal. Bé, tan sols treballava aquest dia, la resta de l’any vivia en completa solitud. Però, de fet, mai estava sol, sempre l’acompanyaven les seves idees, els seus pensaments, els seus anhels, la seva saviesa que no era poca ans el contrari. La gent venia de molt lluny per demanar-li pocions específiques. Durant tot el dia de Nadal hi havia cua davant la seva humil barraca que obria les portes a les 12h de la nit de la Nit de Nadal i les tancava a les 12h de la nit del dia de Nadal. Eren les 24 hores de l’any que tenia contacte amb els humans. Tothom sortia d’allí dins amb un potet petit de terrissa ple del líquid màgic que en faria realitat les seves demandes. No donava cap poció que tingués res a veure amb diners, ni res material. Totes les pocions eren per a curar mals i dolors, tot i que ell feia els beuratges per aconseguir-ho tot. Però, la primera vegada que ho va concedí, la vanitat va fer estralls en aquelles bones persones i es va prometre no concedir-la mai més. Un any de la Nit de Nadal la porta no es va obrir. Les persones que esperaven van trobar-ho d’allò més i després de trucar la porta amb insistència i sense que el “bruix” respongués van entrar i se’l van trobar mort a la butaca de davant la llar de foc apagada. Amb la seva mort van desaparèixer totes les seves pocions. Els potets eren buits, era com si amb ell s’haguessin mort els líquids miraculosos. Amb el temps es va deixar de parlar d’aquell magnífic “bruix” i les seves pocions.  Va morir vell i rodejat de res. No obstant, ningú sabia que el “bruix”  era immortal i el que havien trobat  mort en el butacó tan sols era la carcassa d’un home vell . Ara, però, en gaudien d’ell els follets i les fades del bosc....aquests que ningú hi acaba de creure i que diuen que no existeixen.