Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimecres, 29 d’abril de 2015

Trencat...fora!

La Lita llençava objectes contra la paret vella del pati. Tot aquell estrèpit va fer sortir al balcó al veí del tercer pis.
—Noia! Què coi fots amb tot aquest enrenou?
—Hola Jaume! M’estic demostrant a mi mateixa que quan alguna cosa es trenca serveix igualment.
—Molt bé! I ara em pots dir per què serveix tota aquesta resta que t’ha quedat escampada pel terra?
—Mira bé Jaume! És una alfombra de colors...
—Sí, ja! Una alfombra punxeguda que no es pot trepitjar!
—Però sí immortalitzar!
—M’he perdut noia!
—Li faré una foto, la convertiré en un pòster, l’emmarcaré i serà un quadre...
—Tot això està molt bé, però i les restes reals de què en faràs?
—Coi! Les llençaré!... Què no ens llencen a nosaltres quan ja no respirem? 
En Jaume, sabia que la Lita era una mica eixelebrada, però el fotia perquè sempre el feia pensar.

4 comentaris:

Ramon Fargas ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramon Fargas ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ramon Fargas ha dit...

M'ha agradat, pero prefereixo una abraçada ben forta

Mònica HUIX-MAS ha dit...

:-D