Cafè amb el Mestre Ciceró!

Estàvem, ella i jo, prenent tranquil·lament cafè quan va sonar el timbre de la porta. La sorpresa va ser “descomunal”  en esbrinar qui hi havia a l’altra costat de la peça de fusta.

—Ave amica!— digué ell— entrant cap a dins i asseient-se a la butaca que hi havia davant d’ella.

Ella, flipava, però el que és jo “ al·lucinava”! Era Dominus Ciceró!

—Bene valemus amica mea!— va dir dirigint-se a ella.

—Me n’alegro molt  per a tu amic Cicerò— digué ella contrariada—però, el que és jo, estic molt cardada.

—Doleo amica mea!—va respondre ell tot movent el cap.

Jo, com que no entenia res del que deien, el llatí m’era com el xinés, em limitava a observar les expressions, ja que aquestes són universals.

—Però, Dominus Cicerò, vos no estàveu mort?— va preguntar ella.

—Mortussss? Nunquam!!!—va dir Domine Ciceró amb rotunditat.

—Caram!—digué ella— I fins ara no heu vingut a veure’m, doncs?

—Non invitatus me!—li recriminà ell.

—Home! Ara tampoc us he invitat i heu vingut...

Jo abans de que continuessin i  cansada de no entendre res, vaig dirigir-me al Mestre demanant-li que parlés català perquè jo el pogués entendre.

—Cap problema noia—em digué Domine Ciceró—parlo totes les llengües, però com que no he vingut a parlar amb tu, sinó amb ella, et fots.

Estorada per la resposta, li vaig agrair la franquesa i vaig marxar...ja que vaig notar clarament que la meva presència feia “nooosssaaaa”..

Ells dos van estar conversant...en llatí(cal dir-ho)  fins altes hores de la matinada!!!

Em va quedar clar que Dominus Ciceró no tenia pèls a llengua i deia el que creia i pensava sense cap mena d’embut.... era un gran comunicador, però amb el temps devia haver anat perdent la paciència.

Sempre podré dir que vaig intentar fer el cafè amb el Mestre Ciceró!