Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

diumenge, 11 de gener de 2015

Engany

Hi havia quatre flors
en el parterre d’un vell
jardí. Una era groga,
Xavier Sarger
una altra blanca i molt
grossa, i les altres dues
eren taronges i petitones.
Cap d’elles tenia espines,
però sí tiges molt llargues.
L’amo del vell jardí, no en
comprenia aquell fet, ja que
roses sense punxes no eren
normals ni habituals. Però
el que desconeixia l’home
era que elles no es sentien
roses sinó grans clavells
i no podien comprendre
com aquell bon home
els hi parlava com si grans
roses en fossin si el que eren
ells,  era magnífics clavells.
La mirada no enganya,
però el cor i el sentiment
és el que és i la natura 
s’encarrega de la resta.

3 comentaris:

monica pin ha dit...

M ‘agradat aquest escrit teu, Mònica. Veure el sentiment, entre dos punts de vista, la dansa de la vida amb clavells que surt de la pròpia naturalesa.
Bona nit.

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Es el que no veiem Mònica!

monica pin ha dit...

Per això esta l'imatge, per unir-ho el pensament i lletra.

Molt bona nit Mònica