dimarts, 29 de juliol del 2014

"ELL"

http://charoagraz.blogspot.com
La Remei era una de les pacients del sanatori “Il·lusions “. Era una dona de edat avançada amb ulls tristos. Tan sols rebia la visita de la Sílvia, la seva neboda, era filla del seu únic germà  mort en un accident de trànsit anys enrere. La Silvia, va ser la persona que va trobar enfilada a la làmpada de l’entrada a la Remei. Era una làmpada de cristall molt antiga i plena de llàgrimes que brillaven amb la claror de les bombetes, quan aquestes eren obertes. Porta tres anys ingressada en el centre i ningú ha pogut esbrinar encara com es va enfilar a aquella meravella del segle passat, ja que resta força alta i no hi ha cap lloc a prop per arribar-hi. La netegen una vegada l’any, i ho fa una empresa especialista en aquests afers mitjançant una grua petita. Quan li pregunten a la Sra. Remei, ella respon sempre el mateix i ningú la treu d’aquí.
—Sra. Remei, com va poder arribar a aquella làmpada tan alta? Vostè sola és impossible!
—Mi va portar ell!
—Qui? Qui és ell?
—Ell!
I res més.

Un dia, però, va començar un auxiliar nou que va esbrinar qui era “Ell”. La resta del personal va quedar garratibat de la destresa del jove. El que no s’havia aconseguit en tres anys, aquest noi ho va aconseguir en tres dies. “Ell” era en Tarzan, que la va salvar d’un lleó que se la volia menjar.

diumenge, 27 de juliol del 2014

Quin honor!

Ma Carmen Aldàs


Si algun dia vas per la vorera
i veus venir-te a tu mateix,
no creguis que has perdut
la cordura, tan sols has trobat
la manera de veure en el pròxim
la visió de tu mateix. Has triomfat! 

divendres, 25 de juliol del 2014

Palpant-les!

Ana Sánchez Valderrabanos
La creació d’un món paral·lel,
evita, que no destrueix, topades
malsanes amb ànimes "imprescindibles"
que arrasen amb el bon fer de ments
sense malícia amb les úniques fites
de donar i sentir. Ànimes negres
que encara no han descobert
que són esclaves de la seva pròpia
estructura embruten el pas de les
noves vingudes amb la força
d’huracans portadors de mal.

diumenge, 13 de juliol del 2014

Vestigi

Isabel Guerra

Vas marxar sense ni tan sols
un bon “adéu”. Vas marxar
amb el cap ben alt i sense
girar-te a observar els estralls
de la teva partida. De fet, és
l’única manera de poder
viure sense cap remordiment.
Vas marxar, sí! Vas assolar, sí!
Tenies la veu dolça i el to
hipnotitzador. Ara que ja han
passat 50 anys, ja ningú t’anomena,
tan sols passes uns segons breus
per les ments que et van creure
i que ara estan atrofiades pels
records barrejats. Bona mort
la teva! Mala partida la teva! 

dimarts, 8 de juliol del 2014

És viva...però l'ha perdut!

Van Gogh

—Qui ve?
             —No ho sé! A qui veus?
—Són tan graciosos!
             —Qui?
—Allà!
          —Vols que hi anem?
—Ah sí?
          —Va! Som-hi!
—Guaita! No hi ha res aquí!
          —Està net eh!
—Què és tot això?
          —El què?
—Ai, pobres!
         —Pobres? Perquè?
—Ja veus!

dilluns, 7 de juliol del 2014

Fes memòria!

Astrid Garrobo


Si alguna vegada et diuen
si has vist mai al cel vestit
de gala i a la terra farcida
de colors, no t’estranyis.
Qui t’ho pregunti intueix
qui ets, tot i que tu encara
no ho saps. Aleshores
no responguis de seguida.
Pensa, recorda, fes memòria,
preguntat. Segur que en algun
moment hauràs vist al cel
morir per la terra i al mar
plorar llàgrimes blanques.

dissabte, 5 de juliol del 2014

Insidioses

Gustave Caillebotte
Explica una llegenda que en època de cavalls i carros hi va haver-hi una dona que parlava amb les plantes i els arbres del bosc. Tots ells la van fer coneixedora de vivències que tenien o bé que havien tingut. Unes històries eren tristes, altres eren d’agradables i moltes altres divertides. La dona, anava de poble en poble transmeten a les persones tot el que li comunicaven. La història que més impactava era la d’un gran Roure i la d’un petit Esquirol. El relat deia que el Roure i l’Esquirol sempre se les tenien. El Roure li recriminava a l’esquirol que amb les seves corregudes amunt i avall acabaven estressant-lo de mala manera. L’esquirol li recriminava al Roure que les seves queixes eren esgotadores. A vegades, i pel sol fet de no escoltar rondinar al Roure, l’Esquirol anava de puntetes i molt a poc a poc. El Roure, aleshores, es preocupava per no sentir sobre la seva escorça les anades i vingudes del petit esquirol i li recriminava que anés tan silenciós, perquè després patia per si li havia succeït alguna cosa. L’Esquirol ja no sabia que fer perquè el gran Roure no es queixes per a tot i de tot. Un dia va esbrinar quin era el seu problema. Va demanar ajuda per portar a terme el que pretenia i la solució va ser tan encertada que el gran Roure va poder viure tranquil i assaborint el tot del tot. El petit Esquirol va descobrir que tot el malestar continu del gran Roure no era res més que les males herbes que l’envoltaven, i un dia, amb l’ajuda d’animals del bosc, van liquidar aquelles males influències que envoltaven al gran Roure i aquest va deixar de tenir intervencions continues que el feien patir gratuïtament i l’inflaven la sàlvia que corria pel seu tronc. A partir d’aquell dia les “males herbes” ja no tenien a qui dominar i van acabar desapareixen d’aquell entorn. Les  coaccions alienes al seu bon fer van quedar en l’oblit, i ell, el gran Roure, va poder viure com cal.

dimecres, 2 de juliol del 2014

Mudança


El mal pas d’un senderista va provocar
que quedés separada del grup. Rodolava
en picat muntanya avall. En aquest trajecte
sobtat, i sense aturador, va pensar que ara
hauria de fer noves amistats. A les altres,
les havia conegut arran d’una tempesta
d’hivern quan un llamp va partir la branca
d’un pi, i aquesta al tocar terra va arrastrar-la
metres enllà. Era petitona, es deia Xita. Era
una pedreta calcària de color marró clar.