 |
| Francisco Jiménez Berbell |
Ballava a ritme de les
notes provinents de la casa del veí. A ella li agradava moure’s amb les notes musicals
que la incitaven a volar. Volava des de la cambra de bany al menjador, de la
cuina al despatx... Les seves gestes eren més que lliures i molts expressives. Quan
la música acabava, ella feia una profunda respiració i expirava la descàrrega d’adrenalina que l’havia
posseït. El món variava de color després d’haver-se “menjat” amb gust les notes
compassades de la música i la veu d’un cantant desconegut. Ja res era igual
durant la resta del dia. Un somriure l’acompanyava mentre vivia aquell nou
jorn. No coneixia el veí, no l’havia vist mai, però l’estimava per les estones
que li brindava. Les finestres dels seus pisos estaven una al costat de l’altra,
però ella pertanyia al bloc del costat i
no entraven ni sortien pel mateix portal. Sabia que era un home, això sí, perquè
li havia sentit la veu més d’una vegada quan parlava per telèfon. De fet, tampoc
el volia conèixer, amb el que li donava en tenia prou. Un dia per l’altre la
música va deixar de sonar i la veu ronca parlant per telèfon també. Ell, sense
saber-ho va alegrar-li la vida a ella durant la seva estança al pis del costat. Quan
ell va desaparèixer, ella va deixar d’existir en el món particular de dos
coneguts: un n’era l’aliment i l’altre l’alimentat. Altruista? No! Ell no n’era
conscient!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada