Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

diumenge, 8 de juny de 2014

Aliment insconcient

Francisco Jiménez Berbell

Ballava a ritme de les notes provinents de la casa del veí. A ella li agradava moure’s amb les notes musicals que la incitaven a volar. Volava des de la cambra de bany al menjador, de la cuina al despatx... Les seves gestes eren més que lliures i molts expressives. Quan la música acabava, ella feia una profunda respiració  i expirava la descàrrega d’adrenalina que l’havia posseït. El món variava de color després d’haver-se “menjat” amb gust les notes compassades de la música i la veu d’un cantant desconegut. Ja res era igual durant la resta del dia. Un somriure l’acompanyava mentre vivia aquell nou jorn. No coneixia el veí, no l’havia vist mai, però l’estimava per les estones que li brindava. Les finestres dels seus pisos estaven una al costat de l’altra, però  ella pertanyia al bloc del costat i no entraven ni sortien pel mateix portal. Sabia que era un home, això sí, perquè li havia sentit la veu més d’una vegada quan parlava per telèfon. De fet, tampoc el volia conèixer, amb el que li donava en tenia prou. Un dia per l’altre la música va deixar de sonar i la veu ronca parlant per telèfon també. Ell, sense saber-ho va alegrar-li la vida a ella durant la seva estança al pis del costat. Quan ell va desaparèixer, ella va deixar d’existir en el món particular de dos coneguts: un n’era l’aliment i l’altre l’alimentat. Altruista? No! Ell no n’era conscient!.