Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 17 de maig de 2014

Previsible

fabian-art.blogspot.com
Quan l’Elsa va creuar el carrer va adonar-se que ho havia fet sense tenir en compte l’estat del semàfor. El trànsit era considerable, però no li havia passat res, ni tan sols una botzina havia sonat. Va pensar que anar així d’abstreta no era gens prudent. Però no hi havia manera de treure’s del cap el que havia succeït a la sucursal bancària feia un moment. Mai havia vist tant de a prop una arma. Un home de mitjana edat l’havia apuntat directament  i havia  demanat  al treballador de caixa que li donés tots els diners que tenia sobre el taulell. En un tres i no res un agent vestit de paisà sortit de no sé pas d’on va donar un cop d’espatlla a aquell home armat, fet que va ocasionar que la pistola volés pels aires. Quan l’home va estar reduït al terra, un segon agent va emmanillar-lo...L’Elsa després dels sobresalt va marxar i es va asseure’s en un banc del parc de davant l’entitat per pair tot el que havia viscut. Va treure’s el tabac del cistell i cercant l’encenedor va veure l’arma que feia pocs moments l’apuntava, aposentada tranquil·lament dins el cabàs. La seva ment va rebobinar i va pensar que quan la pistola va volar pels aires devia haver anat a parar allà dintre. Amb la moguda de tot plegat no se n’havia adonat... Quan va tornar a entrar dins la sucursal que ja era farcida de policies va voler entregar-la a un agent que portava més distintius a la camisa que tots els altres però no hi va ser a temps. Allà al terra, amb un tret al cor, hi havia una noia vestida com ella, un agent estava treien l’arma de dins el cabàs que estava dret al seu costat.