 |
| Nuria Velasco |
Conte una història, que un dia de primavera
sobre el mar calmat hi reposava la lluna plena.
El cel ennegrit, la volia recuperar, mes els
estels
es van negar a ajudar-lo. La lluna, fent un crit,
va crear un gran desgavell entre el cel, els
estels
i uns núvols despistats que anaven desfent-se.
Quant tots es van refer de l’ensurt, aquesta va
dir:
—Esteu “tontos”
o què! Allò de l’aigua no és més
que el meu reflexa!
El cel ennegrit, va respondre que ell ja ho
sabia,
però que volia posar a prova a les estrelles.
Aquestes també van respondre i el que digueren
no va deixar indiferents a cap dels dos.
—
Nosaltres no ens hem vist mai reflectides en lloc
i volem pensar que brillem com tu. Contemplar-te
tan bella sobre les aigües tranquil·les ens dona
una visió de nosaltres que no tenim i anhelem.
A la Lluna li va quedar clar que havia de deixar
somiar,
i el cel va adonar-se que prenent per ximpletes
a les
estrelles, ell va quedar com un ignorant en silenci
amb la negativa d’elles en donar-li un cop de
mà.
2 comentaris:
Justament avui mateix a la matinada, quan encara era fosc, hi havia una estrella que ha fet la pau. La lluna estava en fase de minvant i només mostrava un grill prim, com la pell escurada d'una rodanxa de síndria. I l'estrella (Stella Matutina?) que era just sobre la lluna, brillava molt més.
Fita
:-D.... Fita aconseguida!!!
Publica un comentari a l'entrada