Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dilluns, 4 de novembre de 2013

Alquimia

De puntetes avançava per no ferir sensibilitats, el seu aspecte era grotesc i ofensiu. Havia nascut així, l’única que la va estimar va ser la mare, però va morir quan ella tenia dotze anys. Un dia, com que ningú la volia, va endinsar-se al bosc i mai més en va sortir. Vivia acollida pels arbres i per tots els animals que varen veure en ella amor incondicional per tot. No renegava de ningú, mai va criticar als seus semblants i el més important era que les aigües dels rierols li mostraven la seva imatge com una dolça nena dins un cos tosc i aspre. Un dia de tardor un caçador va veure uns peus surtin d’un grapat de fullam sec. L’home, espantat i després encuriosit  va apartar tota aquella fullaraca i es va trobar una jove amb una cabellera immensa i intensa. La noia va obrir els ulls i el caçador va quedar meravellat del color blau transparent d’aquella mossa. No es va espantar del seu cos, doncs el bosc l’havia anat polint i ara era una jove atractiva que mai més va voler viure amb humans, sinó que després de ser descoberta pel aquell home, va sentir com senten els humans i com sent la terra i aleshores va saber que ella mai havia pertangut a ells sinó a la natura.