Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 24 d’agost de 2013

Llenç xic


Alicia Evita Medina

A la Mia li agradava tenir les parets farcides de quadres. Tan li feia de qui eren, tan sols adquiria els que li feien pessigolles a l’ànima. En tenia de petits, grans, rectangulars, vells, moderns, antics.... Tots i cadascun d’ells l’havia comprat perquè la visió de la pintura plasmada en el llenç la transportava. Tots, menys un. Aquest era el més petit i restava en un racó de l’entradeta. L’havia trobat al costat d’un contenidor junt amb altres estris d’algú que havia decidit fer redecoració i s’havia desfet del que ja n’estava tip. Quan es llevava amb el pes de la vida a les espatlles, se’l mirava i es repetia mentalment el que hi havia escrit al dors. El dibuix no era especial, tan sols un sol groc ataronjat sobre un fons negre, res més. El groc era intens, el taronja suau i el negre molt negre. El que la va fer decidir a endur-se’l va ser la dedicatòria, escrita amb lletra desigual i vocabulari vulgar: Collons, deixa’t d’hòsties i aprofita que ets aquí!