Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

diumenge, 8 d’abril de 2012

6-ELS MONÒLEGS INTERNS DE LA CLOTI




MESTRE, els seus deixebles diuen i fan coses molt curioses. Acabo d’anar a una de les seves cases repartides arreu. He de reconèixer que em va encantar, doncs hi abundava l’austeritat, cosa que vos és el que predicàveu, i no sempre els seus masovers ho han acatat, però això és un tema que tenim pendent de comentar. El que més m’ha sobtat, no és el fet que ens entreguessin un ciri, cosa adient, ja que la llum és un dels símbols de la vostra morada, sinó un fet que em va descol·locar una miqueta-força. El vostre seguidor ens va dir que el ciri hauria de romandre encès fins esgotar l’última flama de vida. MESTRE... encara no havien passat ni vint minuts, va hi ens diu : —Apagueu el ciri! Imaginis la meva cara de "tontina" quan ja tenia clar que hauria de mantenir-lo encès set hores (ho vaig calcular agafant la fórmula de la velocitat en que cremava i l’allargada que portava). Reconec també, que després em vaig alegrar, perquè m’havia plantejat el fet de com tornaria a casa amb el ciri cremant  i conduint al mateix temps. Ai MESTRE, quines incongruències que diuen els seus hostalers! Hauríeu de delegar alguna feina als seus arcàngels perquè li donessin un cop de mà....això se n’està anant en orris MESTRE. També, tot desitjant que no se m’ofengui, a alguns masovers els hauria de jubilar JA! No estan preparats per assimilar entre el que demanen i la resposta que reben. Que què vull dir? Doncs que hi havia uns nens que estaven fent la Professió de Fe, i el masover els hi va fer repetir el que ell deia, més els nens ho repetien amb la seva veu tranquil·la i dolça. Però, no sé  per quina raó, els hi va dir que fessin el favor de repetir-ho més alt. MARE DE DÉU, SENYOR! Els nens el van obeir(com s’ha de fer, ell era una persona gran i sabia “el que es deia”). Però el masover no va calcular que els nens són tot energia i quan van repetir de nou amb la veu més forta, ell és va esglaiar de tal manera que tots els apunts que portava a les mans(es veu que no s’ho sabia de memòria, després de tant anys a la mateixa professió...catxis) li van caure de les mans. S’imagina l’estampa MESTRE? Quan els apunts van tornar a les seves mans, gràcies a uns col·laboradors vestits de blanc, l’ordre dels apunts havia variat i ja no sabia per on anava... Sap com ho va arreglar? Doncs després d’una repetició més digué, bé és igual ja està...I SE’N VA ANAR A FER UN ALTRE COSA AMB UN BOL D’AIGUA. Jo patia de debò, perquè vaig pensar que com el nens haguessin de dir alguna cosa amb aquelles veus infantils però fermes, el bol aniria a prendre pel.... Està bé, està bé, parlaré bé! Hi sàpiga que també li va donar per parlar dels bitxos que s’arrosseguen per terra, però clar, sense dir-los pel nom. Aleshores jo no sabia exactament si parlava de bitxos rèptils o de bitxos humans... MESTRE! Envií algun exercit dels seus per jubilar al masover i donar entrada a alguna ànima jove i  amb l’esperit dolç i amable...perquè encara no li he dit que les mirades d’aquest eren fulminants, ja que si el “coro” no cantava quan ell ho esperava, rebien una mirada que els travessava de ple.
Ai, MESTRE!, em sembla que teniu molta feina... Per cert, si necessiteu ajuda, penseu que en aquest país hi ha molt de d’atur... i molts ganduls també! 

2 comentaris:

Josep ha dit...

No paris d'escriure, no paris ...a part d'un AMIC ETERN, tens un Admnirador ETERN . . .

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Bon dia Josep! Gràcies! Gràcies! Gràcies!!!