dilluns, 9 de gener del 2012

1- JAZZ


El contrabaix dóna el ritme per les notes següents. Un racó, dues butaques verdes amb reposa-braços, una tauleta antiga amb una minsa làmpada il·luminant l’escena. Ella té cinquanta-sis anys, ell ja passa dels seixanta. Ella li parla, ell l’escolta. Es miren als ulls. El cos d’ell es va apropant al d’ella. Ella parla, ell se l’escolta. Es somriuen. Les mans d’ell ja reposen sobre les cuixes d’ella. Es miren sense cap mot pel mig. La música continua avançant en la nit més freda de l’any. Cada rialla d’ella, és un avançament d’ell. Ara els  colzes d’ell ja descansen en els reposa-braços de la butaca d’ella. Les mans ja estan a l’alçada de la espatlla d’ella. Un comentari d’ell, desperta de nou el somriure d’ella. S’escolten els aplaudiments de la sala per la peça de musica tocada. Els dits d’ell han arribat als llavis d’ella. Ella es deixa mimar, els dits d’ell li perfilen  els llavis prims. Ella li besa les puntes dels dits índex i cor. Ell se la mira mentre rep les grates carícies d’aquells llavis fins. Es tenen ganes, desprenen desig en silenci. Una tonada alegre comença a sonar i un impuls vingut des de la part més baixa d’ell fa que la seva boca cerqui l’escalfor de l’alè d’ella. Per segons han tocat el cel amb els peus a terra. Un seguit d’aplaudiments trenquen el moment sorgit de l’anhel de ser estimat. Es miren, saben que per uns moments es tindran. Passen entre mig dels espectadors de la sala. Ella porta un mocador de coll llarguíssim que va tocant a la gent a mida que avança. Ell la segueix amb la jaqueta a la ma. És la nit més freda de l’any, més serà la nit més càlida d’ells.



2 comentaris:

eli garrabou ha dit...

Caram, ja m'hi trobava! Acaba bé???

Mònica HUIX-MAS ha dit...

...segur que sí. Van desaparéixer!