Sí, però no...

Asseguda sobre el vell bagul desgastat que tenia a la terrassa, es va perdre en els seus pensaments interns. El sol de la tarda li acaronava el rostre. Tancant els ulls i deixant-se portar per les sensacions del moment va preguntar-se el per què d’aquella situació que l’estava matant per dins. La resposta no arribava, però ella en un arrebat de valentia va cridar interiorment: “tal vegada m’ho mereixo, sí, però saps què, no ho vull. Tan punt va acabar d’afirmar amb to imperatiu el que sentia, una ventada inòspita li va fer caure sobre el cap el test que penjava d’un petit clau de la paret on estava adosat el bagul. Va perdré el món de vista i amb ell la vida que no volia.