Un jorn, tal vegada...

Estava ennuvolat, el dia era gris, el riu baixava ple i ella estava absorta al mig de la terrassa amb la música que provenia de l’ordinador. La lletra de la cançó deia que la Mare de Déu del Món ens doni consol i ens tregui del cap el que no ens doni felicitat... Ella va esbossar un somriure sense mirar enlloc, perquè de fet, era a tot arreu i enlloc al mateix temps. De sobte, va començar a rebre cops d’arreu, no reaccionava, li estaven fent mal i estava immòbil. La Mare de Déu del Món li va dir a cau d’orella :”ves a dins ximpleta que està pedregant”. Ella era així, es submergia dins de mons paral·lels, però els esdeveniments del moment sempre la feien tornar. Algun dia, però, no tornaria, no perquè no volgués sinó perquè hauria trobat el veritable portal dimensional.