VI JORNADA DEL BANC DEL TEMPS DEL PONT DEL DIMONI

*Relat escrit amb les paraules escrites que han deixat algunes persones que han estat a la JORNADA, les quals són remarcades en negreta i subratllades.

VI JORNADA DEL BANC DEL TEMPS DEL PONT DEL DIMONI

1 d’abril de 2017

Amb música de fons dels ’80 una història estava naixent. N’ignorava el contingut, mes tota ella estava integrada amb les lletres escrites en els pos-it escampats arreu. Era un repte endimoniat i diferent escrit amb total llibertat.

Breu història d’una jornada a Can Ninetes.

L’Eva era una noia amb molt bon trotllo i farcida de creativitat, això sí, sempre anava sense presses. Tenia una espècie d’aurora que la impregnava. A la gent que la rodejava en les festes, els anomenava “una gran família acollidora”, hagués qui hi hagués i fos on fos.

Era una jove amb una obertura de ment colossal. Tenia “frescura “ i “calidez”. On era ella, hi havia diversió, il·lusió per a compartir, tot era substanciós i amb fonament.

Avui havia anat a la VI JORNADA del BANC DEL TEMPS del PONT DEL DIMONI. Ella era donadora del seu temps a tothom que ho necessites, i al mateix temps era sol·licitant del temps dels socis per a coses que ella no era capaç de fer. L’intercanvi de temps la tenia captiva. Sempre comentava que era com estar en família, era genial. 

Va decidir quedar-se a dinar i va portar un pastís de Maria perquè la gent s’animés després del dinar i ballés en el hall de Can Ninetes. Evidentment, ella no va dir de què era el pastís, va posar un rètol amb el nom de “coca de bones herbes”. El problema li va venir quan es va asseure’s al costat d’un noi que era anglès, quan ella d’idiomes no hi entenia ni una “patata frita” ni un “pepino”.

—I used to sag nothing!—li va dir aquell noi, molt distès.

—I am sorry plis no inglex!—va respondre-li ella.

—Okey! Amigos?—va preguntar-li ell.

—Okey Friends!—va respondre-li ella.

Després de dinar ella li va servir un bon tall del pastís que havia fet. Al noi anglès li va agradar tant que va repetir tres vegades més. Aquell pobre noi i quatre persones més van ser les ànimes de la resta de la festa. Col·laboraven, compartien, i també feien cadena darrera cada cintura que trobaven al mig de la pista de ball.

Els “chismorreos” no van trigar a aflorar entre els que observaven tot aquell enrenou. El xiuxiueig era repetit:

—Aquesta gent ha perdut el coneixement!

La integradora de l’Eva, s’havia passat amb les herbes dels postres oferts.

Va ser una jornada inoblidable i plena de caliu. Els canvis en el dia a dia de l’Eva la feien créixer i sentir-se integradora d’un món des-perfecte.

Aquell pobre anglès anava dient a tothom que “no me pude comer la última manzana”.

L’Eva li va fer una xerrada sobre la sinergia i la resiliència. El noi se l’escoltava amb molta atenció, però tots sabien que aquell noi estava dormint amb els ull oberts. Va concloure el monòleg amb la creativitat, l’intercanvi i l’amistat.

El retrobament de vells amics li va animar el dia.

La seva estimada amiga Josefina, la va abraçar tot dient-li:—Com sempre i per sempre, estaré amb tu. Aquell agraïment li va tocar el seu anhelat cor.

Quan va acabar la jornada va agafar la seva bicicleta per marxar cap el seu cau, però a mig camí es va haver de posar a aixopluc per la quantitat de pluja que queia sobre la ciutat de Girona.