dissabte, 29 d’abril del 2017

Set hores tan sols!



El campanar del poble constava de set campanes. 
Cada campana un toc. La gent vivia segons els tocs. 
Començaven a les vuit del matí amb el primer toc i acabaven 
a les dues del migdia amb set tocs,  després el temps no existia.
 Mai se’ls hi va ocórrer que podien repetir els tocs per fer 
les vint-i-quatre hores. Allà la vida era viscuda,
 tan sols marcada per set hores, la resta, 
era essència pura en tots els sentits.

divendres, 28 d’abril del 2017

Liberalitatis




Dóna'm el que vulguis, però
no em donis el que et sobra.
No sóc un container, ni molt
menys una deixalleria. La tasca
consisteix en obsequiar, sense cap
més desig que el de saber donar.





Il·lustradora Martine Johanna

dilluns, 24 d’abril del 2017

Univeeeeers!!!! Em seeeeeeents!!!!!





No ens retornis els somnis!
Crea’ls, usa’ls, malbarata’ls, però
no ens els retornis mai! Perquè
sempre en tenim de nous i millors.
Els somnis són les il·lusions que
ens alimenten, que ens fan viure,
que ens donen ales per a millorar
en aquesta espècie de bola rodona
tan bàrbara i delicada alhora.








Il·lustració Izakowski

dissabte, 22 d’abril del 2017

23 d'abril 2017



Ell li va dir que era
la “flor” del seu món!
Ella li respongué
amb ”lletres” d’amor.


dilluns, 17 d’abril del 2017

Am-ort


Havien viscut sempre rodejats de boscos. El seu món era limitat, però era el seu món. En tots els records del viscut hi havia fulles, colors, flors, pinassa, aigua, neu i cel. Van morir el mateix dia en que van néixer, un dia de maig. Els records van morir amb ells. Estaven fets un per l’altre. L’amor i la mort els va unir del principi al fi.

divendres, 14 d’abril del 2017

Leylandii (xiprer)



Tot començament té un final. En aquella història no hi va haver començament, i això va provocar que no hi hagués un final. Podria haver estat, però no va ser. El relat volava per l’aire i algú altre l’atraparia i en feria una versió amb un agradable començament i un feliç final.






Pintor: Guillermo Martin Ceballos

dimecres, 5 d’abril del 2017

Enamorada

Coneixia la seva olor, sabia que era allà, el cercava entre la gent que hi havia al local. No el divisiva. La música era alta i molt animada. Es va asseure’s en un racó amb els seus amics. Al mig de la pista la gent ballava al ritme de soul. Aleshores, entre mig de tots ells, el va veure. Ballava amb ganes i els seus moviments transmetien passió per la música. El volia, el desitjava, l’estimava...era el seu amor. Ningú el veia, tan sols ella, ja que l’havia creat dins seu per poder sentir de nou.

dilluns, 3 d’abril del 2017

" "



Havia nascut del no res. No era res, ni tan sols estava catalogada. La seva curta vida va estar rodejada de coses amb nom. Tampoc tenia res, per no tenir no tenia ni un amic. Va néixer ignorada i es va morir ignorada. No va conèixer l’amor, ni l’estimació, ni una trista carícia. Ella, però, es va posar un nom compost:”Morta de Vida”.





Il·lustració: magosnava

diumenge, 2 d’abril del 2017

VI JORNADA DEL BANC DEL TEMPS DEL PONT DEL DIMONI


*Relat escrit amb les paraules escrites que han deixat algunes persones que han estat a la JORNADA, les quals són remarcades en negreta i subratllades.


VI JORNADA DEL BANC DEL TEMPS DEL PONT DEL DIMONI
1 d’abril de 2017

Amb música de fons dels ’80 una història estava naixent. N’ignorava el contingut, mes tota ella estava integrada amb les lletres escrites en els pos-it escampats arreu. Era un repte endimoniat i diferent escrit amb total llibertat.

Breu història d’una jornada a Can Ninetes.


L’Eva era una noia amb molt bon trotllo i farcida de creativitat, això sí, sempre anava sense presses. Tenia una espècie d’aurora que la impregnava. A la gent que la rodejava en les festes, els anomenava “una gran família acollidora”, hagués qui hi hagués i fos on fos.

Era una jove amb una obertura de ment colossal. Tenia “frescura “ i “calidez”. On era ella, hi havia diversió, il·lusió per a compartir, tot era substanciós i amb fonament.
Avui havia anat a la VI JORNADA del BANC DEL TEMPS del PONT DEL DIMONI. Ella era donadora del seu temps a tothom que ho necessites, i al mateix temps era sol·licitant del temps dels socis per a coses que ella no era capaç de fer. L’intercanvi de temps la tenia captiva. Sempre comentava que era com estar en família, era genial

Va decidir quedar-se a dinar i va portar un pastís de Maria perquè la gent s’animés després del dinar i ballés en el hall de Can Ninetes. Evidentment, ella no va dir de què era el pastís, va posar un rètol amb el nom de “coca de bones herbes”. El problema li va venir quan es va asseure’s al costat d’un noi que era anglès, quan ella d’idiomes no hi entenia ni una “patata frita” ni un “pepino”.

I used to sag nothing!—li va dir aquell noi, molt distès.
—I am sorry plis no inglex!—va respondre-li ella.
—Okey! Amigos?—va preguntar-li ell.
—Okey Friends!—va respondre-li ella.

Després de dinar ella li va servir un bon tall del pastís que havia fet. Al noi anglès li va agradar tant que va repetir tres vegades més. Aquell pobre noi i quatre persones més van ser les ànimes de la resta de la festa. Col·laboraven, compartien, i també feien cadena darrera cada cintura que trobaven al mig de la pista de ball.

Els “chismorreos” no van trigar a aflorar entre els que observaven tot aquell enrenou. El xiuxiueig era repetit:
—Aquesta gent ha perdut el coneixement!

La integradora de l’Eva, s’havia passat amb les herbes dels postres oferts.
Va ser una jornada inoblidable i plena de caliu. Els canvis en el dia a dia de l’Eva la feien créixer i sentir-se integradora d’un món des-perfecte.
Aquell pobre anglès anava dient a tothom que “no me pude comer la última manzana”.

L’Eva li va fer una xerrada sobre la sinergia i la resiliència. El noi se l’escoltava amb molta atenció, però tots sabien que aquell noi estava dormint amb els ull oberts. Va concloure el monòleg amb la creativitat, l’intercanvi i l’amistat.

El retrobament de vells amics li va animar el dia.

La seva estimada amiga Josefina, la va abraçar tot dient-li:—Com sempre i per sempre, estaré amb tu. Aquell agraïment li va tocar el seu anhelat cor.
Quan va acabar la jornada va agafar la seva bicicleta per marxar cap el seu cau, però a mig camí es va haver de posar a aixopluc per la quantitat de pluja que queia sobre la ciutat de Girona.

dissabte, 1 d’abril del 2017

Lament




El caprici del destí no és res més que els crits interiors que anhelen una raó, una explicació, una solució a la vida de l’ànima i el cor que van junts, mentre la ment és la oposició a qualsevol pensament que s’alia amb ells dos.









Dibuixant: Mariana Britto