dilluns, 22 d’agost del 2016

La fi del món

Cada dia és la fi del món!
La fi de tot existeix en cada
esser viu, en cada espècimen
viu, en cada cosa creada. La fi
del món passa a cada instant,
però no global, sinó individual.
Cada dia es mort algú o
desapareix alguna cosa!
La fi del món és real!


dissabte, 20 d’agost del 2016

Canon's



La bellesa és un sospir,
tan sols això, res més,
no és perdurable, com
tampoc ho és la felicitat.
Cada petit moment
d’aquests són èxtasis,
on cadascú aprecia
el que realment sent
en aquell precís instant .




Pintura de Horacio Cardozo

diumenge, 14 d’agost del 2016

LLIURE




El pitjor de saber, és quan descobreixes
que el món no és com te l’han fet veure.
El millor de descobrir, és quan saps
que no ets;“tonta” ni “inadaptada”,
sinó un ens amb pensaments diferents,
propis i una força interna que restava
adormida per circumstàncies “virals”
dels propis humans i cervells quadrats.

divendres, 12 d’agost del 2016

Els plors de les Perseides

Per primera vegada en molts d’anys tenia vacances el dia de la famosa pluja d’estels “Les Perseids”. Estava eufòrica perquè just aquest any també hi hauria una visió clara, sense núvols i una temperatura que la permetria jaure a la terrassa sense acabar amb dolor a les extremitats per la humitat. Va decidir regalar-se la nit, no va quedar amb ningú i va fer una molt bona migdiada. El son, no la sorprendria enmig de la il·luminació que es veuria a partir de les dues de la matinada.
Havia arribat el moment, eren tres quarts de dues de la matinada. S’havia preparat l’hamaca i una manteta prima per gaudir del seu cel, aquell cel que cada nit abans d’anar a dormir la captivava. També s’havia preparat un piscolabis i va treure de la nevera una ampolla de cava ben fresca. Era una ampolla que havia sobrat d’una festa a la que havia anat la setmana passada. Va omplir la copa i mirant enlaire va brindar en honor al cel per la meravella que li proporcionaria en pocs minuts.
Una llum potent i forta la va trasbalsar. Se’n feia creus del que estava veient. El cel fosc i els estels havien desaparegut i un cel clar amb un sol potent havia aparegut. Alterada i confosa va mirar el seu entorn, era de dia, les gavines cridaven i el piscolabis estava intacte junt amb l’ampolla de cava. Allà, amb el cul a la hamaca i observant el panorama, va deduir que la havien abduït. Es va llevar d’un salt i es va buscar punxades al seu cos, sobre tot al darrera el clatell. Res, no hi havia res. No li feia mal res. L’últim que recordava es que va beure una copa de cava... L’havien abduït! Ho tenia clar! Tal vegada les punxades no eren visibles! Va anar en direcció al bany pensant que ningú la creuria. L’havien abduït! Davant el mirall, es va preguntar; Què coi li haurien fet? Quan va baixar la vista per obrir l’aixeta i refrescar-se, va veure dins la pica el cartró del medicament que s’havia pres cap a la una per el mal de cap. El va agafar per a desar-lo i la seva ment es va aturar mentre el seu cor es va accelerar. No eren les pastilles del mal de cap, eren les pastilles de la seva gossa que encara guardava, després de la seva mort feia dos anys...i no se n’havia pres una, sinó dos...i a sobre estaven caducades...
No va veure la pluja de llums del seu estimat cel, però si que va veure la pluja de punxades, aquest cop visibles, que li clavava aquell metge mentre l’esbroncava de mala manera. No l’havien abduït,  s’havia auto-abduït, i amb això sí que la creurien.

dimecres, 3 d’agost del 2016

Senderi...sme


La Merla havia sortit a passejar per conèixer una mica l’entorn. Feia poc que estava en aquella contrada i tenia ganes de veure els seus paratges. Va endinsar-se cap un bosc cuidat i net i va anar agafant petits caminets amb encant. Estava meravellada amb aquells paratges verds i frescos. Quan va decidir tornar, va adonar-se que no sabia per on fer-ho. Va agafar un camí que la va portar a una pista forestal i en aquell precís moment va veure un home vell que avançava cap a ella.
—Disculpi’m bon home! Es que m’he perdut!
—Està segura senyoreta? Com és diu?
—Merla! Em dic Merla!
—Ho veu dona com no s’ha perdut, sap perfectament qui és!
L’home vell va seguir el seu camí, mentre la Merla amb cara de “poker” es va quedar estupefacte.
Un cop va poder reaccionar, va seguir la pista forestal en direcció contrària d’on venia aquell home. Al cap d’un quilòmetre es va creuar amb un pagès.
—Disculpi’m senyor! Es que m’he perdut tot passejant.
—D’on ve?
—Del poble La Creu.
—I cap on va?
—Doncs altre cop cap al poble!
—Així no s’ha perdut senyoreta! Sap d’on ve i a on va. Hi ha molts que ja els agradaria saber-ho tot això.
El pagès la va saludar amb el barret i va seguir el seu camí. La Merla se’n feia creus del que li estava passant. Mentre estava cavil·lant, va sortir un home de mig del bosc.
Ella, escamada per les respostes d’aquells vilatans va saludar l’home amb un “bona tarda” i va seguir per la pista. L’home la va observar i la va cridar.
—Sí?!
—La puc ajudar senyoreta?
—No gràcies, moltes gràcies, faig la passejada de cada dia!—va respondre-li ella amb fermesa. No estava disposada a tornar a escoltar una altra resposta filosòfica.
L’home mirant-la de reüll, quan ella li va donar l’esquena per seguir el seu camí, va afegir:
—Me n’alegro senyoreta! La gent es sol perdre per aquest boscos.

La ràbia la va fulminar per dins, però l’orgull la va fer caminar hores i hores.