Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Senderi...sme


La Merla havia sortit a passejar per conèixer una mica l’entorn. Feia poc que estava en aquella contrada i tenia ganes de veure els seus paratges. Va endinsar-se cap un bosc cuidat i net i va anar agafant petits caminets amb encant. Estava meravellada amb aquells paratges verds i frescos. Quan va decidir tornar, va adonar-se que no sabia per on fer-ho. Va agafar un camí que la va portar a una pista forestal i en aquell precís moment va veure un home vell que avançava cap a ella.
—Disculpi’m bon home! Es que m’he perdut!
—Està segura senyoreta? Com és diu?
—Merla! Em dic Merla!
—Ho veu dona com no s’ha perdut, sap perfectament qui és!
L’home vell va seguir el seu camí, mentre la Merla amb cara de “poker” es va quedar estupefacte.
Un cop va poder reaccionar, va seguir la pista forestal en direcció contrària d’on venia aquell home. Al cap d’un quilòmetre es va creuar amb un pagès.
—Disculpi’m senyor! Es que m’he perdut tot passejant.
—D’on ve?
—Del poble La Creu.
—I cap on va?
—Doncs altre cop cap al poble!
—Així no s’ha perdut senyoreta! Sap d’on ve i a on va. Hi ha molts que ja els agradaria saber-ho tot això.
El pagès la va saludar amb el barret i va seguir el seu camí. La Merla se’n feia creus del que li estava passant. Mentre estava cavil·lant, va sortir un home de mig del bosc.
Ella, escamada per les respostes d’aquells vilatans va saludar l’home amb un “bona tarda” i va seguir per la pista. L’home la va observar i la va cridar.
—Sí?!
—La puc ajudar senyoreta?
—No gràcies, moltes gràcies, faig la passejada de cada dia!—va respondre-li ella amb fermesa. No estava disposada a tornar a escoltar una altra resposta filosòfica.
L’home mirant-la de reüll, quan ella li va donar l’esquena per seguir el seu camí, va afegir:
—Me n’alegro senyoreta! La gent es sol perdre per aquest boscos.

La ràbia la va fulminar per dins, però l’orgull la va fer caminar hores i hores.