Per primera vegada en molts
d’anys tenia vacances el dia de la famosa pluja d’estels “Les Perseids”. Estava
eufòrica perquè just aquest any també hi hauria una visió clara, sense núvols i
una temperatura que la permetria jaure a la terrassa sense acabar amb dolor a
les extremitats per la humitat. Va decidir regalar-se la nit, no va quedar amb
ningú i va fer una molt bona migdiada. El son, no la sorprendria enmig de la
il·luminació que es veuria a partir de les dues de la matinada.
Havia arribat el moment, eren
tres quarts de dues de la matinada. S’havia preparat l’hamaca i una manteta
prima per gaudir del seu cel, aquell cel que cada nit abans d’anar a dormir la
captivava. També s’havia preparat un piscolabis i va treure de la nevera una
ampolla de cava ben fresca. Era una ampolla que havia sobrat d’una festa a la
que havia anat la setmana passada. Va omplir la copa i mirant enlaire va
brindar en honor al cel per la meravella que li proporcionaria en pocs minuts.
Una llum potent i forta la va
trasbalsar. Se’n feia creus del que estava veient. El cel fosc i els estels
havien desaparegut i un cel clar amb un sol potent havia aparegut. Alterada i
confosa va mirar el seu entorn, era de dia, les gavines cridaven i el
piscolabis estava intacte junt amb l’ampolla de cava. Allà, amb el cul a la
hamaca i observant el panorama, va deduir que la havien abduït. Es va llevar
d’un salt i es va buscar punxades al seu cos, sobre tot al darrera el clatell.
Res, no hi havia res. No li feia mal res. L’últim que recordava es que va beure
una copa de cava... L’havien abduït! Ho tenia clar! Tal vegada les punxades no
eren visibles! Va anar en direcció al bany pensant que ningú la creuria.
L’havien abduït! Davant el mirall, es va preguntar; Què coi li haurien fet?
Quan va baixar la vista per obrir l’aixeta i refrescar-se, va veure dins la
pica el cartró del medicament que s’havia pres cap a la una per el mal de cap.
El va agafar per a desar-lo i la seva ment es va aturar mentre el seu cor es va
accelerar. No eren les pastilles del mal de cap, eren les pastilles de la seva
gossa que encara guardava, després de la seva mort feia dos anys...i no se
n’havia pres una, sinó dos...i a sobre estaven caducades...
No va veure la pluja de llums
del seu estimat cel, però si que va veure la pluja de punxades, aquest cop visibles,
que li clavava aquell metge mentre l’esbroncava de mala manera. No l’havien
abduït, s’havia auto-abduït, i amb això
sí que la creurien.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada