Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

divendres, 12 d’agost de 2016

Els plors de les Perseides

Per primera vegada en molts d’anys tenia vacances el dia de la famosa pluja d’estels “Les Perseids”. Estava eufòrica perquè just aquest any també hi hauria una visió clara, sense núvols i una temperatura que la permetria jaure a la terrassa sense acabar amb dolor a les extremitats per la humitat. Va decidir regalar-se la nit, no va quedar amb ningú i va fer una molt bona migdiada. El son, no la sorprendria enmig de la il·luminació que es veuria a partir de les dues de la matinada.
Havia arribat el moment, eren tres quarts de dues de la matinada. S’havia preparat l’hamaca i una manteta prima per gaudir del seu cel, aquell cel que cada nit abans d’anar a dormir la captivava. També s’havia preparat un piscolabis i va treure de la nevera una ampolla de cava ben fresca. Era una ampolla que havia sobrat d’una festa a la que havia anat la setmana passada. Va omplir la copa i mirant enlaire va brindar en honor al cel per la meravella que li proporcionaria en pocs minuts.
Una llum potent i forta la va trasbalsar. Se’n feia creus del que estava veient. El cel fosc i els estels havien desaparegut i un cel clar amb un sol potent havia aparegut. Alterada i confosa va mirar el seu entorn, era de dia, les gavines cridaven i el piscolabis estava intacte junt amb l’ampolla de cava. Allà, amb el cul a la hamaca i observant el panorama, va deduir que la havien abduït. Es va llevar d’un salt i es va buscar punxades al seu cos, sobre tot al darrera el clatell. Res, no hi havia res. No li feia mal res. L’últim que recordava es que va beure una copa de cava... L’havien abduït! Ho tenia clar! Tal vegada les punxades no eren visibles! Va anar en direcció al bany pensant que ningú la creuria. L’havien abduït! Davant el mirall, es va preguntar; Què coi li haurien fet? Quan va baixar la vista per obrir l’aixeta i refrescar-se, va veure dins la pica el cartró del medicament que s’havia pres cap a la una per el mal de cap. El va agafar per a desar-lo i la seva ment es va aturar mentre el seu cor es va accelerar. No eren les pastilles del mal de cap, eren les pastilles de la seva gossa que encara guardava, després de la seva mort feia dos anys...i no se n’havia pres una, sinó dos...i a sobre estaven caducades...
No va veure la pluja de llums del seu estimat cel, però si que va veure la pluja de punxades, aquest cop visibles, que li clavava aquell metge mentre l’esbroncava de mala manera. No l’havien abduït,  s’havia auto-abduït, i amb això sí que la creurien.