 |
| Pablo Picasso |
Tenia un dret, però també un deure. El
dret la utilitzava,
el deure el complia. Però el deure no
li era reconegut,
en canvi el dret li era reclamat amb
constància. Aquest
desgavell la bloquejava envers als
deures que passaven
inadvertits i els drets que ressorgien
amb gran fermesa.
Un dia es va llevar i va posar fi a
aquesta disfunció
que la consumia. Va decidir tenir els
drets que ella volia
i els deures que ella es marcava. El
desconcert encara
la va trasbalsar més, ja que els
deures continuaven passant
com una cosa natural i els drets els
sentia com una espina
clavada al coll. Va acabar deduint que
fes el que fes mai
seria reconeguda pel que feia sinó pel
que devia. S’havia
equivocat de món i aquest es rebotava
perquè tampoc la volia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada