Compte una petita llegenda, que una vegada
fa molt i molt de temps, vivia dins una gran
roca el so d’una música exquisida.
La gent
de la contrada, quan estava
neguitosa s’hi
apropava, recolzava les mans sobre la pedra
freda i seguidament hi enganxava l’orella.
Aquella melodia els hi entrava per l’oïda
i corria per tot el seu cos, mentre les mans
notaven el vibrar de cada nota. Un dia, un
eixelebrat d’aquests que necessita saber-ho
tot, va anar-hi amb un pic i va començar
a foradar la roca per esbrinar què o qui
s’amagava allà. Cada cop de pic que rebia
la pedra una nota d’aquelles s’escapava.
La roca va quedar ben foradada i des d’aleshores
no s’hi pot escoltar la melodia que calmava
les ànimes patidores i els
pensaments anguniosos
de la vida. Ara es diu que totes les músiques més
belles del món contenen
una nota d’aquelles
que van volar per la curiositat d’un insensat.
2 comentaris:
Potser si cal escampar les notes... per domar les bèsties!
Tens raó...tal vegada si cal i la insensatessa no és tal!
Publica un comentari a l'entrada