El pes de la pena

Aquella noia caminava amb el cap baix,

les mans a dins la butxaca de l’anorac

i avançava a poc a poc per la vorera

dreta d’un carrer estret. D’un portal,

com una revolada de vent, en va sortir

un noi que se la va endur per davant,

quedant encastats en un munt de cartró

Andrea Carrillo

que hi havia davant del portal. El noi,

després de l’atordiment i,  amb un trenc

al cap que li feia baixar la sang

per la galta esquerra va voler ajudar

a la pobra noia a llevar-se, però

aquesta no va reaccionar. L’espant del noi

va anar en augment i els seus crits d’auxili

es van fer sentir en aquell carrer estret.

Dues persones s’hi van apropar. El noi

els hi senyalava a la jove que estava

enmig dels cartrons, mes els dos bon

homes no entenien res del que els hi deia

aquell jove; allà, tan sol hi havia cartrons

escampats amb la figura d’una jove dibuixada

a sobre. Li van fer veure que la jove que veia

era una pintura, que no era real. El noi, estorat,

es va deixar caure al terra, no entenia res,

ell va sortir com una bala de casa i va topar

amb una persona. La noia amb les mans

dins l’anorac acabava d’arribar al final del carrer

i va desaparèixer entremig de la gent que hi havia

a la plaça del final del carrer estret. Aquell

noi havia envestit la pena tan gran que duia

carregada la noia darrera les espatlles. Ara ella

sense saber el perquè es sentia més alliberada.

Sobre els cartrons havia quedat impresa la forma

de la noia en tonalitats fosques junt amb la sang

del jove que va acabar amb quatre punts al cap.