Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

diumenge, 20 d’octubre de 2013

Matís



Groc era el prat i marró torrat el camí que tenia al davant. Verd i frondós el bosc que apreciava a l’esquerra i envoltant-t’ho tot un cel de color blau intens. Ella, després d’apreciar tota aquella amalgama es va mirar de baix a dalt. Portava unes bambes taronges, uns texans blaus, una camisa groga i un mocador de coll blanc amb petites ratlles magenta.
—De quin color em deuen veure a mi?

—Negre!
La saliva que tenia a la gola la va fer engargussar.
—Qui ha parlat?
—La pedra gris que tens al costat.
Un pedra grisosa i petita estava al costat del seu peu dret.
—Negre? Com que negre? Si semblo un arc de Sant Martí!
—Perquè jo tan sols veig el color de les vibracions.
—Vibro en negreeeeeeeee?
—No és un mal color!
—El negre no és precisament l’alegria dels colors.
—Però és el color de la fermesa!
—Ah sí? Això ja em deixa més tranquil·la.
—Doncs no ho estiguis tant, perquè aviat la perdràs!
—El què? La fermesa?
—No, la cordura!
Una veu desconeguda li va venir del darrera. Era un home gran amb faccions càlides.
—Bon dia noia! T’he sentit parlar, que tal vegada estaves recitant?
—No, no, estava parlant amb la ped...amb la meva ànima!
—I que tal està?
—Ella bé! Jo, en canvi no sabria dir-li!
—Doncs pregunta-li a les pedres, elles et respondran si saps escoltar-les!

2 comentaris:

Jacint Pau ha dit...

Molt bonic, el relat, i molt interessant la proposta.
Ho intentaré.

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Jacint, ahir et volia comentar l'escrit que van dir la Núria i la Dolors, en referència que no és que sigui atapït, l'únic que necessita és un palnol de l'edifici per ubicar-nos ;-)