Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dilluns, 16 de setembre de 2013

Terrabastall


Henri Matisse

La Clara estava esgotada, no podia dormir. Havia provat tots els recursos que li havien vingut a la ment: escoltar música, llegir, comptar ovelles, beure llet calenta... Al final es va decidir per una pastilla que li havien ofert temps enrere per si li succeïa altra vegada el que li estava passant avui. 
—Som-hi!-es va dir mirant-se la píndola color carbassa a la mà esquerra — Ets la meva salvació!
Va notar com li lliscava coll avall junt amb la fredor de l’aigua que havia agafat del flascó de la nevera. Aquell mateix mati havia comprat l’ampolla. Tenia un color vermellós i posava a l’etiqueta “Aigua del benestar” en una parada de la Fira dels  Elements que es celebrava a la ciutat. Es va estirar de panxa enlaire mirant el sostre de color verd poma, un color que l’atreia des de sempre. Al cap de dos dies la van trobar morta al llit de panxa enlaire i mirant el sostre. L’autòpsia va rebel·lar que dins el cos tenia verí. La investigació va acabar en pocs dies. Vint-i-cinc persones havien mort aquell mateix dia i totes tenien en comú una ampolla de vidre color vermellós a la casa. El venedor d’aquella aigua no va aparèixer mai, era com si se l’hagués empassat la terra, o tal vegada era la Mort a la recerca de nous cossos. La Clara va poder descansar...però eternament.