no
em queden més que records per raó.
L’opressió d’una carícia perduda,
m’afusella.
De la veu no escoltada,
em revolta.
Ell, el no res, tot ho amara
d’enyorances,
de grans moments que friso
arraconar.
L’infinit se l’ha endut.
L’horitzó,
no mostra traç del comiat.
Sola,
buida i amb certesa de saber que hi va ser.
2 comentaris:
Ostres Mònica !!!. Si que tant tocat la fibra.La vida es dura, però també molt maca.Cuida't
Miquel, molt bona nit! Sí, la veritat és que sí. Vaig perdre la mare en el mes de novembre...i a vegades els records em maten. Eram (és mare al revés). Gràcies per llegir-me Miquel, moltes i moltes gràcies!
Publica un comentari a l'entrada