Ja saps qui érem,
dues petites i entremaliades papallones
en els estanys grans de la vida
respirant cada fil d’aire
que ens arribava amb els batecs impecables
de les nostres ales
....
Ja saps qui som
dues formoses gavines
dn el mar de la rutina
atrapant cada fil d’aire
que ens rebota amb el batecs informals
d’altres gavines
....
Ja saps qui serem
dues serioses òlibes
en la foscor del bosc
sentint cada fil d’aire
que robarem amb precaució
del bell mig de la nit.
9 comentaris:
Preciosa
Em transmet una claredat en tota la lectura.
I sincerament dona la sensació de llibertat, segurament per l'aletar en les tres estrofes.
Ara diràs que penso massa. Com sempre, però m'agrada que dins la senzillesa i la claredat utilitzes 3 adjectius "forts" (no és la paraula correcte però...):
Entremeliades, Atrapant, Robarem.
És molt bonica
Moltes gràcies Josep! La vaig escriure sentint-la en l'aire!! UN PETÓ!!
Per això et deia la senzillesa, la finura, quan parles en les tres estrofes: "sentint cada fil d'aire".
Una abraçada de cor!!!
Senzillament preciosa! Si la Mònica
Vilà és guapa per dins i per fora,
la Mònica Huix-Mas encara ho és més.
Continua regalant-nos cada dia aquests petits tresors.
Una abraçada.
Cati.
Catiiiii!!!!! Vull amigues com tu jo!!!!! :-D
Oooooohhhhh...! Aquest poema mereixeria ser musicat.... com t'ho fas??? Ets genial!!!
Eli, aquest poema/cançó, la vaig fer un dia des de Vallfogona a Cadaqués, anava amb moto de paquet ;-)... i quan vaig arribar a port la vaig escriure!!!
Senzillament molt maca.
19xtu.
Enric....tu portaves la moto!!! jejejej
Publica un comentari a l'entrada