En el pati d’un gran
jardí tancat de derrera la catedral, un regiment de flors esperava el toc de la
trompeta que donaria la sortida a la “CURSA AROMÀTICA” que es disputava a la ciutat
de Girona. Totes elles, portaven un dorsal negre amb el número que se’ls hi
havia adjudicat. Aquesta ruta baixava
per les escales de la catedral, passava per la Pujada de Sant Feliu, girava pel
carrer Ballesteries en direcció cap a la Rambla i allà travessava el Pont de Ferro i seguia per Santa Clara
fins el Pont de Pedra tot finalitzant a
la Pça. del Vi, davant de l’ajuntament.
El tret de sortida va
sonar i totes les flors inscrites varen començar la cursa molt animades. Les
Roses, corrien amb elegància, però massa lentes, ja que tenien feina en
emmirallar-se en els vidres de totes les botigues que veien. Els Clavells, eren
molt esbojarrats i maldestres, ensopegaven amb ells mateixos constantment. Les
Margarides, eren molt eixelebrades, corrien tot fent tombarelles i ballant
mentre llençaven petons a l’aire cap als espectadors i això les feia equivocar
de ruta cada dos per tres. Les Violetes, eren ràpides i lleugeres, esquivaven a
les demés flors amb molta destresa. Els Crisantems, més que correr passejaven,
estaven massa acostumats a la quietud. Les Orquídies, sobre sortien de la
resta, però les seves passes eren molt curtes, tenien por de prendre mal. Les
Anemones, eren parladores de mena i gastaven massa energia en tot el seu
barbulleix. Els Lliris, eren al·lèrgics
a l’asfalt i esternudaven de mala manera, cosa que els feia enderrerir força,
però eren tossuts i volien participar tant si com no. Les Dàlies, patien sempre
per les demés, se les considerava les infermeres de la cursa. Les Gardènies,
eren fanàtiques dels “boleros”, es passaven tot el que durava la cursa entonant
cançons a moltes veus. Els Jacints, eren encartonats i els seus moviments eren
lentíssims. Els Narcisos, que tenien l’ego molt alt, corrien tan tibats que es
cansaven desmesuradament. Les Zínnies, eren la pera, anaven saludant a tothom
com si fossin les reines del món. Els Tulipans, optaven sempre pel passeig,
eren observadors i no entenien el tema de córrer. La resta de flors, totes
elles amb les seves particularitats eren una disbauxa impressionant.
Aquest any, i com cada
any, la guanyadora va ser una violeta. Aquesta portava el dorsal número quatre
i va dedicar el premi a una tia àvia que li parlava sempre de la immortalitat
de les olors.
L’alcalde de la ciutat de
Girona no sabia com posar-li la banda de color taronja a la petita violeta, ja
que aquesta no restava un moment quieta, i al final va desistir i se la va
col·locar ell mateix com a símbol de “Flors de la Ciutat de Girona”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada