Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dijous, 14 de maig de 2015

La Cinta taronja de l'Alcalde...TEMPS DE FLORS GIRONA

En el pati d’un gran jardí tancat de derrera la catedral, un regiment de flors esperava el toc de la trompeta que donaria la sortida a la “CURSA AROMÀTICA” que es disputava a la ciutat de Girona. Totes elles, portaven un dorsal negre amb el número que se’ls hi havia adjudicat.  Aquesta ruta baixava per les escales de la catedral, passava per la Pujada de Sant Feliu, girava pel carrer Ballesteries en direcció cap a la Rambla i allà travessava  el Pont de Ferro i seguia per Santa Clara fins el Pont de Pedra tot finalitzant  a la Pça. del Vi, davant de l’ajuntament.

El tret de sortida va sonar i totes les flors inscrites varen començar la cursa molt animades. Les Roses, corrien amb elegància, però massa lentes, ja que tenien feina en emmirallar-se en els vidres de totes les botigues que veien. Els Clavells, eren molt esbojarrats i maldestres, ensopegaven amb ells mateixos constantment. Les Margarides, eren molt eixelebrades, corrien tot fent tombarelles i ballant mentre llençaven petons a l’aire cap als espectadors i això les feia equivocar de ruta cada dos per tres. Les Violetes, eren ràpides i lleugeres, esquivaven a les demés flors amb molta destresa. Els Crisantems, més que correr passejaven, estaven massa acostumats a la quietud. Les Orquídies, sobre sortien de la resta, però les seves passes eren molt curtes, tenien por de prendre mal. Les Anemones, eren parladores de mena i gastaven massa energia en tot el seu barbulleix.  Els Lliris, eren al·lèrgics a l’asfalt i esternudaven de mala manera, cosa que els feia enderrerir força, però eren tossuts i volien participar tant si com no. Les Dàlies, patien sempre per les demés, se les considerava les infermeres de la cursa. Les Gardènies, eren fanàtiques dels “boleros”, es passaven tot el que durava la cursa entonant cançons a moltes veus. Els Jacints, eren encartonats i els seus moviments eren lentíssims. Els Narcisos, que tenien l’ego molt alt, corrien tan tibats que es cansaven desmesuradament. Les Zínnies, eren la pera, anaven saludant a tothom com si fossin les reines del món. Els Tulipans, optaven sempre pel passeig, eren observadors i no entenien el tema de córrer. La resta de flors, totes elles amb les seves particularitats eren una disbauxa impressionant. 

Aquest any, i com cada any, la guanyadora va ser una violeta. Aquesta portava el dorsal número quatre i va dedicar el premi a una tia àvia que li parlava sempre de la immortalitat de les olors.

L’alcalde de la ciutat de Girona no sabia com posar-li la banda de color taronja a la petita violeta, ja que aquesta no restava un moment quieta, i al final va desistir i se la va col·locar ell mateix com a símbol de “Flors de la Ciutat de Girona”.