Estimat meu,
Aquest instants són teus i meus. Són instants on parla el meu
cor sense sentir-me sota la mirada del pes de la traïció.
Perquè ens pesa estimar-nos amor meu?
Ens van trobar tard, però tal vegada havia de ser així. Tenim
vides al marge del nostre amor, un amor de passió i culpa. Si parléssim faríem mal a persones que estimem i sinó
parlem ens fem mal a nosaltres mateixos.
Però, i la vida?
Que en fem dels dies, les hores, els minuts morts que no podem
compartir per ser devots d’una rectitud que ens té lligats a unes cadenes per no ser capaços d’afrontar uns
sentiments despertats.
Recordo aquell dia arran de mar quan em vas recollir la pamela
que se’m va endur el vent. Al tocar-nos els nostres dits hi va haver una flipada que ens va astorar a
tots dos. No ho vàrem demanar, solament va succeir. Portem dos anys en silenci
davant el món. Portem dos anys sentint i vivint en silenci la nostre passió.
Durant aquest temps els meus dies comencen dins l’apartat de correus on l’únic
que hi té entrada són els teus mots farcits de vida. Mai arribaré a entendre
perquè els religiosos no podeu viure amb parella davant una societat mancada
d’amor.
Amor meu, et veure diumenge a missa de 12h. Tu i jo sabem quan
parles i et dirigeixes a mi. I quan em dones “el cos de crist” els teus dits
m’acaricien els llavis àvids de tu.
T’estimo amor meu...per sempre!
(Escrit d'amor per a un concurs)
