Quan
somnio, entres sense escrúpols
en
el meu estable món inqüestionable.
El desgavelles
arrasant fins l’últim indret
fent
trontollar les torres poc fermes creades
al
cim d’idees no practicades i en procés
de
revisió. Cada vegada el mateix, quan
tot
sembla agafa fortalesa pròpia véns
i
aquest meu paradís creat s’esmorrona
contra
les teves envestides devastadores.
Sé
que ets tu! I sense mi, tu no podries existir.
M’agrada
quan reposes i no interfereixes
en cap
acte per sabotejar-lo. M’agrada quan
dorms
perquè jo reposo de tu, coherència meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada