No callar...

La Nèlia era molt explosiva, no es pensava les coses dues vegades, actuava  i prou. Aquest fet li provocava situacions complicades en molts àmbits. Una dia, un d’aquests impulsos la va abocar a un infern de paperassa. En un carrer estret d’únic sentit, un cotxe va frenar davant d’ella per deixar passar a una senyora. El cotxe del darrera, però, no va fer el mateix i es va encastar en el de davant. El conductor del segon cotxe va sortir escridassant a l’home del cotxe del davant.

—Però que ha fet home!—li va dir exaltat.

—Noi, ho sento! Era una senyora gran!—va dir parsimoniós l’home que havia frenat.

La Nèlia ho guaitava des de primera fila, i s’estava encenent per moments, ja que ella havia observat el real de la situació.

—No pot frenar d’aquesta manera!—continuava cridant el jove.

—Noi, tranquil·litzat!—digué el conductor del primer vehicle.

—Ara què? Eh? Vostè és pensa...

La Nèlia no el va deixar continuar. Es va plantar davant d'ells.

—Disculpin la intromissió, però si aquest noi s’ha encastat darrera seu no ha estat perquè vostè frenés, senzillament ha estat perquè aquest jove estava parlant acaloradament pel mòbil i no estava pel que havia d'estar.

Això li va costar una denúncia del noi jove i un agraïment del senyor gran.