A
través dels teus ulls negres
veig
el món des d’un lloc rar;
les
idees passant arreu,
els
pensaments neixen ràpids,
les
ganes no tenen fre.
Em
carrego de tots ells,
penetro
al fons de la teva mirada
i
guaito un món diferent al meu.
Veig
el sol com un vaixell,
els
arbres com grups d’ocells,
l’aigua
com fascinants núvols,
les
pedres com animals,
les
flors com gotes de pluja.
Sento
el vent com esperança,
la set
com a coneixença,
la
por com una resina
I
em veig a mi com incendi
ofegat
amb les mateixes brases.
2 comentaris:
Vaig veure fum i vaig venir ... un petó, cap :)
:-)...
Publica un comentari a l'entrada