Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dimecres, 4 de juliol de 2012

Mirall-llariM


Aquell fatídic dia tot em  sortí al revés, sever dia aquell. El millor que em va passar fou  la rebuda d’un gran ram, mar de flors violetes, margarides i mimosa. I em va fer un sotrac el cos, sóc massa sensible, no estic acostumada a que em regalin res, ser estimat és això? O bé fou el regal d’un amic, cima de tot acompanyament terrenal. Se’m va fer un nus al coll, lloc sempre danyat per les emocions que m’envaeixen. Dels ulls em brollaren llàgrimes que van deixar el llibre que duia a les mans ben moll, llom del qual va quedar destintat. Tractava del marit d’una diva, àvid de poder. D’agradar-me el text no l’hagués tornat aquell fatídic dia a la biblioteca no, on el vaig veure i em va copsar la portada. Quan entrava al recinte vaig observar un home cridant sobre política, estava fart i tip, pit en treia poc per això. De política l’únic que sé, es que estan tots dins el mateix llac, call de bona gent, de mentiders, de poca-vergonyes sense escrúpols, d’ambiciosos. Pocs són els que resten nets. És una monarquia amagada: del cercle ets nat, tan et toca. D’aquell fatídic dia que em van dir que em quedava al carrer per les retallades, em quedo amb les flors rebudes de ves a saber qui, però que van posar color al meu fatídic dia.


2 comentaris:

eli garrabou ha dit...

ABSOLUTAMENT GENIAL !!!!!! BONÍSSIM !!!!!! QUE XULOOOOOOOO !!!!!!!

Mònica HUIX-MAS ha dit...

Moltes gràcies Eli!!! Un petonàs enorme, enorme, enorme!!!