Anava i venia com una “boja”, era la seva feina. Ella
no l’havia triat, tan sols s’hi havia trobat. No tenia temps ni per preguntar-se com havia anat a parar allà.
Complia amb tot, tampoc recordava com havia aprés a funcionar amb aquella
rapidesa exquisida i pulcra. Tenia moltes companyes, mes no intimaven, de fet,
només les veia corre com ho feia ella. Un dia d’aquells, però, va notar que ja
no avançava tan ràpid. Tenia més temps per fixar-se en tot el seu entorn. Va
apreciar que algunes d’aquelles companyes ja no corrien. De fet, més d’una
estava aturada mirant amunt i avall sense decidir-se cap on avançar. Algunes
d’elles inclús les veia agonitzant a la vorera. Això va començar a
trasbalsar-la. Però ella no podia parar. Anava i venia com una “tortuga” ara.
El seu destí també la va abocar a la vorera, i sí, també va acabar agonitzant
fins que tot es va enfosquí. N’havia estat una gran treballadora complint amb
el seu programa de comunicació sense adonar-se de la importància del seu bon
fer en la ment d’un petit científic. I tampoc ell, el seu amo, es va adonar de
la mort d’aquella petita i eixerida neurona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada