Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 31 de desembre de 2016

"Jolines"

Tot era de paper, fins i tot les llaunes, ja que la roba no tenia cotó ni ciment. No obstant els fils van dir als vidres que tenien una olla plena de llapis que no utilitzaven. L’home aquell veia en negre i les cortines transparentaven perquè estaven repletes de forats. La il·lusió estava ben perduda i els plors de les bombetes inundaven les bosses de brossa amb tanca fàcil. La “mopa” feia la seva funció i ballava valsos amb l’escombra plena de borrissol. Era primavera a l’hivern del nord. Tot plegat era un galimaties que no entenia ni el psicòleg de núvols. No estem sols, estem farcits com les albergínies al forn. Quina meravella de lloc.


Il·lustració Paul Hasas

dijous, 29 de desembre de 2016

Increïble!

Havia quedat amb uns amics per a passar el dia prop del riu. Es tractava de dinar de pic-nic i gaudir d’unes hores en bona companyia. Es va llevar aviat i es va preparar una bona truita de patates, va agafar una ampolla de vi i tots els estris que necessitava. Van quedar tots de trobar-se a les 10h en el lloc mateix on menjarien. Caminarien una mica i després gaudirien del sol i la conversa. A l’hora convinguda tots hi eren menys ella. Al principi no en van fer gaire cas, ja que la puntualitat no era el seu fort. Després d’una hora d’espera ja no ho van trobar tan normal. Tampoc responia als missatges. Van decidir “plegar veles” i anar a casa seva a veure si li havia passat res. La sorpresa se la van tenir abans de sortir del paratge, ja que la van trobar  espatarrada en el petit pont que travessava el riu. Les fustes s’havien desplaçat just quan ella el creuava. Les seves amistats, en veure-la en aquella posició i les mans ocupades amb el menjar i al seu gosset, van al·lucinar. Després d’estirar-la cap a ells, li van preguntar perquè coi no tirava el menjar i el gos cap a terra i ella hauria quedat lliure per caure al riu, de fet no era gaire fondo i tampoc hi havia corrent. Ella, tota digna els hi va dir:

—Perquè just ahir a la nit vaig veure un reportatge a la televisió on un peix petit es va filtrar dins el penis d’un home que travessava un riu. I la veritat, no vull un intrús a casa meva sense el meu permís.

Il·lustració de Duane Bryers

dimecres, 28 de desembre de 2016

I mentrestant...la vida passant

Estava fullejant el diari del dia mentre dinava una sopa calenta, feia molta fred aquell dia. En el bar hi havia cadires plenes d’abrics, bufandes i gorres de llana. Una plana entera del diari va cridar la seva atenció. Anunciaven una festa amb un conjunt que li encantava. Per moments se li va passar pel cap de dir-li a un  amic per anar-hi, però en pocs segons  s’ho va treure del cap, ell era més jove i segur que havia quedat amb tot el seu grup. No volia anar-hi sola ni amb ningú més. Va arribar el dia i la festa es va fer, però ella, com sempre, es va quedar a casa en companyia dels seus anhels.


Pintura de Francine Van Hove

dimarts, 27 de desembre de 2016

Temps perdut

Estava viu. Havia donat molt. També havia rebut molt, però a vegades la insatisfacció el feia perdre el rumb del seu bon fer. Pensava en el temps perdut de vida, de feina, d’aventura. El que ell  no veia era tot el temps que havia guanyat aprenent de la vida. Un dia qualsevol va descobrir un cor anhelat d’amor, anhelat de conversa, anhelat de carícies, anhelat de donar amor pur, un cor diferent. Ell, però, es va pensar que era una de tantes. Van passar els anys i es preguntava on estaria aquell cor que havia conquerit  i havia deixat a mig camí. De fet, aquell cor, va ser l’únic “temps perdut” que va tenir quan la va deixar marxar. 


Pintura de Antonio López

diumenge, 25 de desembre de 2016

Malenconia


Recollir els trossets perduts de mi
és una feina complicada, tot i així,
la tenacitat i la rectitud no em
permeten plorar ni afligir-me,
a menys que sigui per marxar
al món on les notes musicals
son els braços que m’abracen
i les veus els cors que m’estimen.

Rua Nadalenca

I ha arribat Nadal, i amb ell tota la prole que no es pas curta, no. El mestre de ceremònies ocupa el primer lloc, és un tronc amb quatre pals que li surten del sota ventre i arrastra una manta vella. El segueixen una pila de boles de tota mena de colors que del cap els hi surten dos cabells comptats i esquifits. Darrera d’aquestes hi va una rastellera de cintes brillants, que van perdent els mini cabells a mida que van passant, deixant una estela de retalls que s’enreden amb els que vénen tot darrera, que no són més que unes llumetes intermitents o fixes i molt saltirones. Tot seguit un fotimer de gent  i animals de totes mides i al final de tots ells, en una barraca plena de palla hi ha una dona, un home, un nado i junt a ells hi ha un bou i una mula que no saben ben bé qui s’ha de posar a la dreta o a l'esquerra del matrimoni. Tot darrera hi van tres personatges vestits exòticament muntats sobre camells. I tancant tota aquesta solemnitat sortits d’un conte de fades hi va una estrella amb cua i un munt de punxes.

dissabte, 24 de desembre de 2016

Disjuntiva

Des de la finestra veia la festa que es vivia en ple carrer. Divisava veïns i gent estranya ballant i celebrant alguna cosa. Va fer memòria per esbrinar que es podia festejar, però no recordava cap acte festiu anunciat. Era un dia qualsevol. Ella estava fent un cafè observant tot aquell enrenou des de la finestra. Va decidir baixar. Va agafar la jaqueta, la bufanda i les claus i va sortir del pis. Quan va sortir de l’ascensor  la va sorprendre el silenci regnant. Va obrir el portal i allà fora tan sols hi havia gent passejant tranquil·lament. Astorada va tornar a pujar i a l’obrir la porta del pis va sentir música, crits i xerinola provinent del carrer. El soroll travessava els finestrals. Perplexa es va apropar a la finestra, on a la rapissa encara hi havia la tassa de cafè que s’acabava de prendre. A l’alçar la vista, va veure un home a la finestra de davant que la observava. Després de breus segons, aquest li va picar l’ullet. Ella va apartar la mirada per tornar a mirar el carrer ple d’alegria. Va tornar a mirar a aquell home, però aquest ja no hi era, en el seu lloc hi havia una dona que la somreia, l’esglai experimentat en veure-la va fer-li fer un pas enrere, xocant descaradament amb la tauleta plena de llibres. Era ella mateixa a l’altre costat...... Dos mons paral·lels s’havien creuat.

dijous, 22 de desembre de 2016

El fet tenia nom

Va tenir un dia diferent. Va passar el dia, la tarda, el capvespre i la nit i encara era diferent. Mirava arreu, observant on radicava tanta diferència i no ho va poder esbrinar. Estava descol·locada . L’endemà tot era com sempre; igual. Ella, però, va memoritzar cada instant del dia d’ ”ahir” i a la fi va trobar on estava el punt de la diferència. No era res més que es va sentir viva altre cop.

dissabte, 17 de desembre de 2016

Ha "nascut" un nou pessebre

Des de 2016, la representació real del nou pessebre de Nadal va deixar en commoció a tota la humanitat. Havia nascut un nou ”Messies” de cognom Trump, la Verge es va identificar com a Hillary i Sant Josep com a Barack Obama. L’ase  panxa content de l’indret, era un tal Rajoy i la mula sorneguera i altiva, la Soraya de Santamaria. Els pastorets n’eren tots els banquers i les ovelles seguidores, tota la humanitat. El gos del ramat era Felipe VI.  L’àngel anunciador i per punts la Merkel i l’àngel del portal el Sr.Papa. L’estrella de la cua, sens dubte Nibiru i els tres reis d’orient plens de material bèl·lic en van ser; Putin, al-Àssad i Kim Jong-un.

Des d’aquest nou pessebre la història es va haver d’escriure altre vegada, ja que el planeta va fer “boooom”.


Dibuix de Anna Llenas

diumenge, 11 de desembre de 2016

Nadal i el Sant Grial

Altra vegada som a Nadal, i amb ell  el Sant Grial. Sant de res, però. Això si, el grial és el grial i aquest sí que és el fill de deu. A totes les taules hi és. El raïm premsat amb les bombolles fan sentir el Nadal. Alegria, disbauxa i converses inhòspites converteixen al fill de Déu en un bati burí de moments inoblidables pels que han pogut dir veritats enmig de cervells plens de bombolles que no en pesquen ni una perquè s’ho agafen com a un acudit... gràcies al Sant Grial tot és més portable. La mentida del Nadal, no és més que una festa més per omplir butxaques i buidar-ne d’altres. 

Cita al migdia



Estava asseguda davant una taula petitona en una terrassa amb vistes al riu. Esperava  a la seva cita. Cançons italianes sortien d’una finestra de dalt del “Coffe”, local on havien quedat. L’escalfor del sol la reconfortava, eren les dotze del migdia d’un diumenge en ple desembre. Absorta mirant la corrent del riu i assaborint el licor calent típic del país no va percebre l’arribada de la seva cita que en veure-la en aquell estat hipnòtic i de postal es va retenir de saludar-la. El seu cap estava recolzat en una de les columnes i la seva mirada era neta tot mirant a l’infinit. La seva espera va ser eterna, ja que ella havia quedat atrapada en un món on els vius no podien accedir. El licor i la seva malaltia havien xocat i la parada cardíaca havia estat fulminant.


Il·lustració Shelly Bedsaul

dissabte, 10 de desembre de 2016

Jugar a ser "Déus"

L’estrèpit  va ser monumental, es va sentir a quilòmetres de distància. El tremolor sota els peus de les persones els va abocar a una incertesa momentània. El terra es va moure i la gent mirava al cel. La inseguretat va calar en el fons de tots els ésser vius de la zona. El silenci es va convertir en un so molest, greu i agut al mateix temps. Cap so d’animal s'escoltava, cap veu sortia de cap boca humana. Després de trenta segons de perplexitat, tot es va acabar. Un terratrèmol provocat per uns científics que treballaven per al govern per obtenir informació sobre unes dades que els hi mancaven per acabar una investigació, va causar una allau d’explosions d’unes bombes antigues enterrades a gran profunditat d’una guerra passada. Els titulars dels diaris de l’endemà van ésser “Danys colaterals....” però els danys colaterals tenien noms i vivien. Ara tenien làpides i estaven morts.

Il·lustració Joaquin Aragon

diumenge, 4 de desembre de 2016

"Qüestionatges"


Va perdre la fe una tarda quan es va endinsar fins el fons en una qüestió que la tenia en “jaque” .La qüestió en sí tant se valia, la fe perduda era la qüestió actual.  Aquesta qüestió li va fer plantejar-se  una altra qüestió. Aleshores va adonar-se que les qüestions neixen en qüestió de moments i totes van directes al "jaque mate". Va decidir no qüestionar-se res més  i va avançar per la vida actuant. Va acabar engarjolada, això sí, però sense qüestionar-s'ho.


Imatge de : Serge Marshennikov

dissabte, 3 de desembre de 2016

El marit ideal


—Besa’m,  però no prenguis mal—va dir la Maria a en Josep.
 —No entenc perquè em dius això, si saps que sóc el marit ideal—va respondre en Josep amb veu suau i tranquil·la.
—Marit sí, Josep! Ideal...ideal...ideal...
—No acabis la frase Maria, que et veig venir!
—Vols dir Josep? Si no vas veure venir el colom—va dir la Maria amb sorneguera.
—No era un colom Maria, sempre estem igual, era l’esperit Sant.
—Esperit sí, però Sant?
—Ja hi som! Parem aquí Maria! —va dir en Josep amb la mosca al nas, ja.
—Així ja no seguim amb l’acte amorós Josep?
—No! M’ha entrat mal de cap!
—Vols una aspirina?!
—Una copa de conyac vaig a prendre’m!

Quan va ser fora de l’habitació la Maria sabia que era el marit ideal...ella no tenia que posar mai l’excusa del mal de cap ja què sempre era ell que acabava tenint-ne de veritat.

dijous, 1 de desembre de 2016

R.I.P.


Avançar amb l’esperit alegre no és fàcil, gens.  Tampoc ho és deixar enrere el que t’ha empès a anar endavant. Som éssers individuals i col·lectius, però si la individualitat es regeix pels costums i pensaments del col·lectiu, estàs mort. Has de perdre per guanyar.