Vivia entre dos mons, una línia difusa n’era la frontera.
Lluitava entre un i l’altre. L’esgotament la portava a límits diversos que desconeixia,
i aleshores, els dos mons passaven a convertir-se en infinitat de mons nous on
les línies separadores se subdividien en
multitud de franges frontereres. Quan l’espai i el temps ja no podien
allargar-se més es pronunciava. Quan es decidia pel “sí” sabia que les coses esdevindrien
fàcils, ja que no hauria de donar cap raonament. En canvi, si es decidia pel “no”
les explicacions serien eternes i mal interpretades.
—Telma, que em respons?
—Sí!
—Perfecte!
Pintura: Paula Bonet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada