L'home errant

Alt, un xic encorbat i amb pas tranquil, avançava l’home errant per aquesta terra amb una túnica i un bastó per tot guarniment. No volia res pesant que l’impedís avançar pels camins triats a l’atzar i sense destí definit. S’alimentava del que trobava pels camps i del que li oferien les persones que es creuaven al seu pas. Tenia la mirada clara, tot i que els ulls eren negres com el carbó. Portava anys així. No romania més d’un dia en el mateix lloc. Però, tot això va canviar quan es va creuar en el seu camí un altre home errant amb mirada clara també, però aquest tenia els ulls blaus com el cel. Es van mirar, es van saludar i després de fer quatre passes més, tots dos es van aturar. Al mateix temps es van girar i es van observar. S’havien trobat. Ara entenien moltes coses. Tots dos havien caminat arreu del món sense saber-ne el motiu. Ara ho tenien clar. Es van apropar un a l’altre i mirant-se en silenci van saber que ara ja podien parar, ja que cada un d’ells era la part que li faltava a l’altre. Des de que van néixer es van sentir perduts. El primer va néixer sense ànima i l’altre va néixer sense amor. La fusió de les seves aures van crear un nou ésser que va poder viure en pau. Els homes errants van desaparèixer de la faç de la terra i ningú els va enyorar. El nou home es va establir en un lloc i va poder actuar segons les regles i normes, però mai va conèixer la llibertat del caminar errant.