 |
| Mónica Fernández |
Vaig morir sola i al llit, mentre clamava
als
quatre vents la companyia brava
de
qualsevol ens. Vaig ressuscitar envoltada
d’existència,
mentre cridava als quatre vents
la grata
sorpresa de la inexistent mort.
Els mots són petonts o espines com les gotes de pluja sobre la cara...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada