Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dijous, 26 de juliol de 2012

DUES FADRINES


—Tu que vols?— van preguntar-me dues fades fadrines.
—L’essència de tot!— vaig respondre.
Elles dues es van mirar serioses.
—Aquesta paia demana el cor de tot— va dir una.
—No ens hi podem negar—va afegir l’altre.
Jo, en apreciar la seva torbació, vaig pronunciar-me.
—Fadrines! Si pregunteu heu d’estar preparades per la resposta, sinó no gasteu energia en va.
—No saps el que has demanat nena— digué una.
—Sí, crec que sí que ho sap— va rebatre l’altre.
Jo restava a l’espera fent picar els dits de la mà esquerra sobre la taula de ferro del jardí. Aleshores, totes dues van aixecar el braços per concedir-me la petició, però una boira blavosa apareguda del no res ens va aclaparar a totes tres.
—QUIETES!— va dir una veu invisible.
Elles esglaiades i jo expectant vam veure com d’entre la boira apareixia el mag Merlí.
Després d’unes breus paraules entre el mag i les fadrines, aquestes van marxar. Jo continuava quieta a la cadira, però aquesta vegada no es sentien el repicar dels dits, ja que se’m van quedar immòbils després de l’aparició.
—Et demano disculpes en nom  de les meves pupil·les . I ara digues, per què vols aquesta essència noia?—em va preguntar el mag Merlí.
—Per comprendre un xic més d’aquest “tot”, del qual formo part— vaig respondre ferma.
—Has de saber que a part del teu propòsit de comprensió, també patiries els dolors d’aquest “tot”.
—Ho dubto Merlí!- vaig contestar.
—Molt segura et veig noia!—va dir-me ell amb un somriure als llavis.
—Si en comprenc l’essència del “tot”,  també en comprendre el dolor Merlí. I com va dir un dels nostres antics savis ;“La ignorància és el dolor d’aquesta terra”.
Un dilatat silenci va omplir l’espai. El mag Merlí em va mirar travessant-me les entranyes.
—D’acord! T’ho concediré! Però perdràs la teva d’essència— va proferir.
En silenci fred, me’l vaig mirar  aguantant-li la mirada.
—Ets molt llest, Merlí!—vaig dir contundent— I jo, molt ignorant. Dedueixo que si perdo la meva d’essència no seré ningú, i si no sóc ningú no puc existir...
—Tu decideixes!-em va dir sense apartar-nos l’esguard.
—Bona nit Merlí!—vaig pronunciar mentre em llevava de la cadira per dirigir-me cap a casa.
—Bona decisió noia!—va dir-me amb veu serena.