La societat al descobert

Quan va saber la veritat va acceptar la mentida. Ella, la mentida, no era més que un embolcall  per amagar la realitat que no era més que un piló de cèl·lules buides i fosques que no sabien que havien de fer, aquestes havien aprés a imitar a les que tenien al davant, però no sentien, ni s’emocionaven, eren paràsites dins un cos materialista, interessat i perquè no dir-ho; repugnant.

La veritat no et fa fort, la veritat no en fa valent, la veritat et fa conscient del món on vius.

Il·lustració de Chris Thornley

La Moia

Ni ella ni els que l’envoltaven podien entendre com li podien passar tantes coses només sortir per la porta de casa. Ella ja se n’havia fet el càrrec, no ho entenia però ho acceptava. Havia arribat a la conclusió que li havien adjudicat àngels “guasons”. Ella es deia Moia. Aquella tarda va decidir anar a rentar el cotxe perquè estava ple de pols per haver passat per carrers sense asfaltar, això que vivia ala ciutat. Va anar en aquells llocs on poses una moneda i pots fer “prevalavado-lavado-aclarado-brillo” si anava cagant llets, n’havia aprés sense ensopegar, després de varis intents. Però aquella tarda va ser diferent. Es va col·locar davant la màquina dels botons amb la moneda a la mà sense pensar en res més que havia de fer un marató si volia fer els 4 en 1. Va posar la moneda, va prémer el primer botó, que era taronja, però es va oblidar d’una cosa bàsica; agafar aquell pal llarg on l’aigua sortia a xorro i amb mola llet. El resultat va ser ella ben “prelavada” i la manega aquella després de netejar-la amb ella de dalt a baix va fer un gir inesperat i es va colar per dalt a l’altre costat on els cops del ferro anaven com tambors de festa. Un usuari que estava rentant el seu cotxe de dins, si va acostar i al preguntar-li si estava bé, mentre la mànega anava rentant a la cabina del costat i picant com una boja tot el metàl·lic que trobava. La Moia, regalimant sabó i aigua des del cap fins els peus li va dir que tot estava perfecte, que ja estava neta, que nomes li faltava esbandir-se quan  la senyora mànega estigués de fer el “prelavado” a la cabina del costat. Però amb que ella no havia comptat era que un cop va acabar de fer disbarats aquella boja és que no la podia passar al seu costat perquè s’havia escolat per dalt i el que no volia era posar una moneda i prémer el botó d’”aclarado” perquè la beneita tornaria anar al seu puto aire. Va tornar casa ensabonada i amb el cotxe ple de pols.