Tenia el sol a darrera, l’escalfor que li arribava a l’esquena
la reconfortava, tenia l’ànima ferida, havia descobert un món el qual ignorava
que existia. No era un món transparent, ni molt menys honest, com ella havia
percebut. Era un món igual al que ella vivia però amb arbres, aire, paraules,
música, mar, muntanya i esperança pintat amb pinzellades no definides, on
l’aigua de la pluja anava esborrant amb el temps. Sí, li havien violat l’ànima,
i amb aquest esquinçament havia tornat a entrar al món real que ella coneixia,
el món on ella era tan sols un punt més, entre molts.
Pintora: Lucia Rueda
