Quan pensava que el dia s’havia acabat, una
trucada al mòbil la va fer tocar de peus a terra. No era una trucada esperada,
tampoc imaginada, no coneixia el número. Va despenjar i era una trucada farcida
de silenci, no responia ningú, però s’escoltaven onades xocant contra les
roques. No va penjar, va seguir escoltant aquella serenor de fons, de sobte va
escoltar una conversa entre dos persones. Parlaven de les il·lusions no
complertes i el final de la vida. Una veu era forta, profunda, l’altra era suau
i dolça. La veu de l’home preguntava com es que se li havia escolat la vida tan
depressa entre els dits, la veu d’ella deia que no era cert que se li havia
escolat, senzillament que ell ara voldria tornar enrera per viure les coses que
es viuen ara, però que no es vivien en aquell temps... La trucada es va tallar,
ella, es va quedar pensativa i després d’uns minuts es va dir a sí mateixa: no
vull que el dia se m’acabi sense fer el que realment m’agrada. Va sortir al
carrer i es va anar a comprar un gelat de bola; llimona i xocolata, dos gustos
ben diferents, un d'àcid i l’altre dolç, que de fet era el que representava la
vida viscuda, amarga i dolça.
