Tirar o llençar, el fi és el mateix

Va tirar la tovallola, literalment, perquè ja s’havia assecat de l’aigua que li havia caigut al damunt quan tornava de la feina. La mirada, però, es va quedar clavada en aquella peça de rus que estava al terra. La seva visió va ser molt cruel i real. Havia tirat al terra un teixit que es rentava, en canvi, havia tirat la tovallola, simbolicament, quan va comprendre la no comprensió d’un interlocutor aquella tarda plujosa d’hivern. A la fi, no hi ha res com entrendre la realitat evident d’una il·lusió creada.

Dualitat interna

Estic disposada a utilitzar el pla “B” quan sigui. Estic cansada que sempre el cambrer del bar em digui: “Bon dia Sraaaaaa”, amb la “a” arrastrant. Li he dit del dret i del revés que no em digui senyora, però ell segueix igual, dia rere dia. Ara només em falta trobar el pla “A”, doncs el pla “B” no és ètic ni moral per ser utilitzat per una senyora com jo.

Indefensió

Estimar ens fa vulnerables, igual que a l’abella quan xucla el nèctar de la flor per a nodrir-se i nodrir-nos. Qualsevol gest inesperat vingut del darrera ens converteix en presa fàcil. Sí, estimar ens fa vulnerables, i que no t’estimin tal qual ets et deixa nu d’amor.

Dibuix Sara Herranz

El "mal" en estat pur

Com cada matí de cada dia anava directe a la cuina a prendre cafè, però aquell matí les coses van ser diferents. No pas per a ella, sinó pel veí que estava cridant com un boig. Ella sobresaltada va sortir a la balconada.

-Pabloooo!- va cridar ella.

-Micaaaaaaaaa! -cridava l’home desesperat.

-Però per Déu! Que et passa?-digué ella, però sense poder veure’l, ja que ell cridava des d’alguna part del pis.

-Micaaaaaaaaaa! Que m’he quedat immobilitzat per culpa d’ell!-va dir l’home ben esverat.

-Però qui és ell?

-No ho sé Mica! Ni puta idea!

-Doncs com no m’obris la porta no sé com entrar...

-Pel balcó Mica, pel balcó!

Vivien tots dos en un sisè pis.

-Que vols que em mati potser?

-Micaaaa tranquil·la, ja estem morts!-digué la veu de l’home. Ella, en aquell moment ho va entendre tot.

-Pablooooooo! Fés el puto favor de canviar el canal de la televisió, estàs mirant algun canal de la tv espanyola...

-Hòstia! És veritat! Ufffff...gràcies Mica! Aquesta gent em fa perdre el nord.

La Mica va tornar al llit per tornar a repetir el ritual de poder anar directa a la cuina a fer el cafè i esperar amb il·lusió un nou dia.

Il·lustració Oscar Noguera

Absurd sever

Quan va mirar a través de la petita obertura va divisar una figura al mig del jardí de la casona on estava allotjada. No la va veure el dia que va arribar, feia més de quinze dies. Quan es va preguntar que era aquella imatge que estava al mig dels rosals, li digueren que ja estava curada del mal que l’havia portat fins allà. La figura que havia vist era el seu dolor petrificat. Quan un veia monuments invisibles a ulls dels altres és que havia aconseguit treure tot el mal que portava a dins. De fet, aquella figura que ella veia era una dona oberta al món, als seus peus hi havia un munt de coses trencades. Aquell lloc no era més que la presó on habitava el seu turmentat cervell per no entendre aquesta immensa humanitat faltada d’amor i d'afectivitat.

Il·lustració Sara Herranz