Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

diumenge, 23 d’agost de 2015

TIRÀ

Estic perduda entre mig de gent
atrafegada per arribar a algun lloc
on hauran de parar per haver arribat
a la fita final. Em pregunto:
—Per què tanta pressa?, si el temps
és una il·lusió del nostre dictador: el cervell.
La ment ens té presoners. Cada “cap” té
el seu propi tirà. La rebel·lió dintre cada món
particular succeeix tan sols quan ens parem
i pensem. Pensar és perillós,  molt perillós!
És l’exèrcit que batalla per viure en llibertat.


Pintura Pablo Picasso

dijous, 13 d’agost de 2015

Beuratge daurat!

Jules Breton

Si sabés com, ploraria llàgrimes d’or.
Les plantaria en racons de bosc
on la natura les mimés i acceptés.
Les abonaria amb milers de pètals
que les flors em deixarien pel camí.
Branquillons  prims i daurats creixerien,
poncelles de vellut  groc aflorarien
i petites fulles dolces naixerien.
I tot això ho faria per fer-me beuratges
amb essència del cor de la terra i captar
la seva fortalesa davant la seva destrucció. 

dimarts, 11 d’agost de 2015

Va de Lluna...

Jimmy Liao


La Lluna, estava distreta, per variar... 
—Noiaaaaaaaa! Què penses fer?— va cridar el sol.
La Lluna, se’l va mirar amb expressió desconcertada.
—Sí! Sí! T’ho dic a tu!
—M’has espantat amb aquest crit!— va dir la Lluna encara torbada.
—És que sembla que pugis de l’hort! Què no veus l’hora que és?— va seguir cridant el Sol.
—Hòstia! M’he despistat! Ja vaig, ja vaig, ja vaig....
—Vinga! Què llavors ja saps que passa aquí a baix. Comencen a especular sobre nosaltres i les senyals, i la fi del món, i els fenòmens que van deixar escrits els Maies i...
—Callaaaaaa! Ja ho sé bé prou! Vaaaaaaaaig!

Una de nova...
—Fa falta que cridin tant aquest dos?— va preguntar una estrella petitona acabada d’arribar.
—Sí, doncs sí! Quan aquests dos astres es comuniquen, nosaltres acabem sordes, ja que la seva vida és totalment contraposada.
—I per què no es comuniquen mitjançant les ones com fem tots?—va dir tota eixerida la petita estrella.
L’univers enter va esclatar en rialles!!!!
La petita estrella va intuir que l’havia cagat, i va baixar la vista tota avergonyida.
—Tranquil·la joveneta! Tots els que arribem de nou fem la mateixa pregunta... Ara quan vegis la Lluna ho entendràs.


La Lluna va aparèixer vestida de blanc i sense cap pruna...
—Bona nit a tots!!!! —va dir ella tota elegant. —No em molesteu amb cap mena de so, ja que sóc inspiració de poetes, de romàntics, de cantants i de resta de mortals que em necessiten. I entre ells i jo, no hi ha cabuda per a cap més ressò. I evidentment, de dia tampoc em molesteu, ja  que he de recuperar forces per a la nit. Entesos?

Tot l’univers va assentir, com cada dia.

La Lluna repetia aquell discurs dia sí, dia també i amb ell creixia cada nit la seva autoestima, ja que a la matinada la seva energia estava exhaurida totalment pels vampirs de l’amor i els vampirs de la tristesa.