Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

diumenge, 31 de maig de 2015

Tard o d'Hora!!!!

Anneli Solis
S’ha de morir per entendre la vida.
Jo vaig morir! Sí! I no intento entendre-la,
tan sols accepto el seu joc, a vegades tranquil
i d’altres tempestuós. He concebut que no sóc
els que m’ envolten, ells tan sols formen part
de mi, però no en són jo. És dolorós perdre éssers
estimats, però més dolorós és perdre la vida en vida.
Estimo als que han marxat, m’acompanyen sempre,
cada nit, cada dia, cada hora...i anhelo retrobar-los.
Ells, no podrien perdonar-me que no visques l’aquí
i l’ara, perquè a l’altre banda hi aniré tard o d’hora.
Per ells visc, amb ells visc i en mi trobo retalls de tots ells. 
Ara, i sense dubtar, la meva vida té un concepte de plenitud
total en qualsevol aspecte, tant si és bo com si és dolent!


divendres, 29 de maig de 2015

La mort és un rot

Danny O'Connor

Si la consciència fos trobada
físicament dins aquest cos perible,
els científics la podrien catalogar
i mesurar. Al ser privats d’aquesta
“realitat” immaterial els aboca
a definir que la mort és el conjunt
de tot l’ésser humà que un és.
La vida ens porta a la mort,
morim a cada segon de vida.
Pot ésser que la mort ens faci
viure cada segon de l’eternitat?

dijous, 28 de maig de 2015

Veus al carrer Calderers de Girona

Malo Galindo
La sublim onada de vent que m’ha banyat
sota els grans arbres del carrer Calderers
a la històrica part vella de Girona, m’ha atrapat
com si ales lleugeres i dulcines em volguessin
dir que tota la memòria d’un temps passat fos ara
part de mi i de tots els que estem asseguts sota
les meravelloses branques d’aquests gegantins.


dimecres, 27 de maig de 2015

Esperit! Un o altre tant és!

Korpita

Em refereixo a tu, quan dic
que estem vius, quan dic
que tot i res és el mateix.
Em refereixo a mi, quan dic
que parlo clar, quan dic
que sóc el que no veus.
Em refereixo a ell, quan dic
que no hi veu clar, quan dic
que ni tan sols és coneix.
Ho veieu que parlo del passat?
Ho veieu que parlo del present?
Ho veieu que parlo del futur?
“Tres en Un” igual que l’Esperit Sant,
mes sense dogmes ni creences,
però sí, a la dreta el pare
i a l’esquerra la mare.

diumenge, 24 de maig de 2015

Votaré a les "Margarites"


Aquesta bogeria que m’envolta
no és afectada per la tramuntana
més aviat és provocada per la incertesa
de no saber el final dels rius de sang
que corren sense cap rètol que permeti
el dret d’admissió. Ves a saber a quines
estacions hauran decidit baixar afectant
a la població de la zona on la tranquil·litat
ha estat assolada pels invasors barbers.*



*barbers(que ho afaiten tot)...no "bàrbers" 

dimecres, 20 de maig de 2015

Bagul....Ai no! Urna!

Alfonso Zapico
Sondejar l’infinit no és comesa fàcil,
i no parlo de l’infinit de l’univers sinó
de l’infinit imaginari. Com tampoc
ho és entendre certs vots, i no parlo
de vots eclesiàstics sinó de vots “urnaris”.

dijous, 14 de maig de 2015

La Cinta taronja de l'Alcalde...TEMPS DE FLORS GIRONA

En el pati d’un gran jardí tancat de derrera la catedral, un regiment de flors esperava el toc de la trompeta que donaria la sortida a la “CURSA AROMÀTICA” que es disputava a la ciutat de Girona. Totes elles, portaven un dorsal negre amb el número que se’ls hi havia adjudicat.  Aquesta ruta baixava per les escales de la catedral, passava per la Pujada de Sant Feliu, girava pel carrer Ballesteries en direcció cap a la Rambla i allà travessava  el Pont de Ferro i seguia per Santa Clara fins el Pont de Pedra tot finalitzant  a la Pça. del Vi, davant de l’ajuntament.

El tret de sortida va sonar i totes les flors inscrites varen començar la cursa molt animades. Les Roses, corrien amb elegància, però massa lentes, ja que tenien feina en emmirallar-se en els vidres de totes les botigues que veien. Els Clavells, eren molt esbojarrats i maldestres, ensopegaven amb ells mateixos constantment. Les Margarides, eren molt eixelebrades, corrien tot fent tombarelles i ballant mentre llençaven petons a l’aire cap als espectadors i això les feia equivocar de ruta cada dos per tres. Les Violetes, eren ràpides i lleugeres, esquivaven a les demés flors amb molta destresa. Els Crisantems, més que correr passejaven, estaven massa acostumats a la quietud. Les Orquídies, sobre sortien de la resta, però les seves passes eren molt curtes, tenien por de prendre mal. Les Anemones, eren parladores de mena i gastaven massa energia en tot el seu barbulleix.  Els Lliris, eren al·lèrgics a l’asfalt i esternudaven de mala manera, cosa que els feia enderrerir força, però eren tossuts i volien participar tant si com no. Les Dàlies, patien sempre per les demés, se les considerava les infermeres de la cursa. Les Gardènies, eren fanàtiques dels “boleros”, es passaven tot el que durava la cursa entonant cançons a moltes veus. Els Jacints, eren encartonats i els seus moviments eren lentíssims. Els Narcisos, que tenien l’ego molt alt, corrien tan tibats que es cansaven desmesuradament. Les Zínnies, eren la pera, anaven saludant a tothom com si fossin les reines del món. Els Tulipans, optaven sempre pel passeig, eren observadors i no entenien el tema de córrer. La resta de flors, totes elles amb les seves particularitats eren una disbauxa impressionant. 

Aquest any, i com cada any, la guanyadora va ser una violeta. Aquesta portava el dorsal número quatre i va dedicar el premi a una tia àvia que li parlava sempre de la immortalitat de les olors.

L’alcalde de la ciutat de Girona no sabia com posar-li la banda de color taronja a la petita violeta, ja que aquesta no restava un moment quieta, i al final va desistir i se la va col·locar ell mateix com a símbol de “Flors de la Ciutat de Girona”.

dijous, 7 de maig de 2015

Vitrall

Juan Barco


Em sento buida quan em parlen
       sense mirar-me directament als ulls.
Em sento reconfortada quan saludo
       amb la mà i me l’agafen amb les dues.
Em sento viva quan persones alienes
       a mi em saluden amb un “Bon dia”.
Em sento transportada quan l’essència
      d’un perfum atraient se’m creua en el camí.
Em sento lliure quan viatjo amb el vent,
      em mullo amb la pluja i m’envolto de lletres.



dimecres, 6 de maig de 2015

Rumb

Obry Dominique


La brúixola senyalava cap el nord,
el senderi insistia que anés cap el sud,
la il·lusió marcava cap a l’est, mentre
la boja de la prudència cridava a ple
pulmó perquè restés quieta en el centre.
La inconsciència, però, va acabar anant
cap a l’oest...ja que era sense cap mena
de dubte pur esperit de contradicció.

dimarts, 5 de maig de 2015

Tres perles!

Un conte molt antic parlava de tres perles que hi havia en una muntanya llunyana. Una era blanca com la neu, l’altra daurada com el sol, i la tercera, deia que era d’un color impossible de definir. Aquella història passava de generació en generació.

Una matinada, una nena va anar a despertar a sa mare dient-li que sabia on eren les perles d’aquell conte que li explicaven de tan en tan.

Daniel Sueiras 

La mare, mig adormida li preguntà on eren. La nena, fent-la llevar del llit, la portà davant la finestra de la seva cambra.
—Mira mare! Les veus?
La mare, amb els ulls entelats encara, observà a través dels vidres, però l’únic que veié fou el paratge que tenien al davant.
—No les veig filla!
—Perla blanca com la neu, mare! Mira la muntanya nevada del davant.
La mare, atordida, la mirà i somrigué.
—Perla daurada com el sol! Mira  el sol com surt pel darrera la muntanya nevada, mare.
La mare, sense paraules, seguí observant a través dels vidres.
Després d’uns moments d’incertesa es girà i mirant-se a la seva filla li digué: — I la tercera perla?
—La tercera perla són els ulls que les miren, mare. Perla de color impossible de definir perquè tothom té els ulls de color diferent.


dilluns, 4 de maig de 2015

Color Ceruli


Un univers insospitat
habita sota les meves
parpelles color ceruli.
És actiu, ple d’insòlites
espècies que cerquen
aparèixer tot dient-me
que són allà, que m’esperen,
que no les oblidi encara
que els eclipses vinguts
d’universos paral·lels
siguin foscos i tenebrosos.


Pintura de : Rumen NIKOLOVDIMITROV



divendres, 1 de maig de 2015

Entre dos amors!



Amb l’alba marxaré,
amb el capvespre tornaré.
Marxaré per fugir del dia,
tornaré per sentir la nit.
De dia volaré pel món real,
de nit descansaré en el món ideal.
La fita de tot plegat és encarar-se
al temps desbordat d’incertesa.





Pintura d'Esther Ugalde