Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dissabte, 31 de maig de 2014

Penya-segat

Vito Loli




L’abisme entre la teòrica
i la pràctica és un nucli
de foc on els dos extrems
lluiten per a poder assolir
realitats  molts desiguals.
La teòrica exposa pràctiques.
La pràctica genera teories.
Teòrica + Pràctica = Abisme!

divendres, 30 de maig de 2014

Suc de solitud

Alejandro Carrillo
En Xavier i en Jordi havien anat a la ciutat comtal a tancar un negoci. La reunió és celebrava a la novena planta de l’edifici Tellalam, ubicat a la part nord de la ciutat. Tots dos van entrar per la porta giratòria i mentre un anava directe a l’ascensor que estava obert, l’altre es va aturar un moment a agafar una propaganda sobre les noves tendències en el món dels e-books, cosa que va provocar que l’ascensor es tanqués sense que el seu company pogués aturar-lo. Aleshores va haver d’agafar el del costat que acabava d’obrir-se. A darrera seu i va entrar d’una revolada una jove executiva amb uns talons de pam i una melena rogenca i rissada. Ell va prémer el botó de la novena planta mentre que ella va prémer el de la sexta planta. Abans de poder creuar cap paraula l’ascensor va frenar en sec, i els llums de l’interior van minvar la seva potència. Un problema tècnic va provocar que els dos ascensors quedessin aturats. El primer, a la setena planta, on hi havia el company sol. El segon, a la tercera planta on hi havia un d’ells en companyia femenina. Aquella avaria va durar uns trenta minuts. En Jordi i en Xavier es van trobar a la novena planta amb cara de circumstàncies, després del petit inconvenient sofert per part de tots dos. Un li diu a l’altre que en el temps que ha estat allà dins tancat ha pogut pensar en moltes coses referent al negoci que anaven a tancar i que havia descobert una esquerda en aquell projecte i ara no estava gens convençut per a portar-lo a terme. El seu company va quedar-se astorat, i va preguntant-li que havia "vist" per frenar el contracte. Ell va dir-li :—Ens ho han venut com a una noia bonica però sense essència. El company, aleshores va pensar que un dia li van explicar que en fes cas dels senyals que enviava l’univers, i allà, i en aquell moment, n’hi havia un de senyal, i de els grans. Va acceptar sense cap mena d'objecció aturar les firmes per evitar aquella proposta. La seva aventura a l’ascensor amb aquella executiva havia estat el senyal. La dona, al parar-se l’ascensor, va dir que era claustrofòbica i que no podia passar gaire temps tancada en un lloc petit. Després d’aquest avís, va començar a suar en desmesura. La suor li baixava del front cap a les galtes arrossegant part del maquillatge. Les gotes seguien avall i li baixaven per un entrepit voluptuós i palpitant. Va treure’s la jaqueta i les sabates, quedant a la vista una faldilla estreta i una brusa rosada, molt fina i transparent que deixava entreveure un sostenidors de puntes negres. Ell intentava calmar-la amb paraules segures, però ella cada vegada estava més angoixada. Ell, per moments s’excitava més i més. Tenia al davant unes corbes proporcionades beneïdes amb palpitacions i gotes lliscants. Amb un moment, la dona es va treure la brusa i es va descordar la faldilla, li va dir que tot li oprimida. Ell, ja no podia aguantar a l’home intern amb desig que es despertava dintre seu a passes gegantines. Un moviment brusc de la tornada en marxa de l’ascensor el va abocar sobre aquell cos esvelt i ple de sensualitat. Ella, al sentir-se’l a sobre va aprofitar l’ocasió per besar-lo amb el llavis secs però la pell molla. Ell a l’estar tan a prop d’ella va reaccionar apartant-la amb rudesa. Ella, li va picar l’ullet, ell però, va empassar-se saliva amb dificultat; era un transvestit. En Xavier i en Jordi, van marxar d’allà amb les mans a la butxaca. Un, pensant amb la gran visió que va tenir. L’altre, pensant amb la poca intuïció que va tenir.

dimarts, 27 de maig de 2014

Mily i el Valent

Us explicaré una història que va ocórrer temps ençà, i comença així:
Alexandra Rodrigo
Hi va haver-hi una vegada, però tan sols una, que a dins un castell molt gran hi va viure una princesa que tenia per nom Mily. Era filla del rei Flanpik. Va ser l’única descendent i per tant la successora del regnat. Un dia va aparèixer per la contrada un jove especial. Amb el nom de Valent el van batejar, ja que ell deia que no en tenia de nom, perquè no tenia por a res. La princesa va quedar fascinada amb el jove. La tenia molt intrigada, ja que el noi no sabia el que era la por, ni el patiment, ni la alegria, ni el plaer, ni coneixia d’olors ni pudors. Tan li era si plovia, si feia sol, si el vent bufava fort o si la neu envaïa la contrada. Ell sempre restava igual : impassible. La princesa Mily, amb el temps li va canviar el nom de Valent pel de Sense Nom. La gent no entenia perquè la bona princesa Mily li va canviar el nom, ja que aquell noi era la valentia personificada, no s’aturava davant de res i sempre actuava quan hi havia algun contratemps. Però com sempre succeeix, el temps acaba donant resposta a qualsevol pregunta que ens puguem fer. I vet aquí que el va descobrir la princesa en poc temps, la resta d’habitants ho va fer en un període de temps llarg. Aquell jove, d’un dia per l’altre va desaparèixer d’aquella terra de la mateixa manera que hi havia arribat; sense motiu aparent. 
És fàcil ser valent quan les emocions i els sentiments són nuls en la persona. La valentia tan sols existeix quan es sent i es pateix, perquè sense aquestes premisses la valentia no té nom.

diumenge, 25 de maig de 2014

Negre i Negra

Olga Sacharoff
Una tassa negre és el que va agafar  per prendre’s el tallat del matí, però
s’havia acabat la llet. Va mirar-se el líquid negre en aquella tassa negra
i va pensar que no era la millor manera de començar el dia, era tot tan
negre. Quan va sortir del portal de casa va xocar de ple amb una dona negra
carregada de bosses, dues de les bosses van caure d’aquelles mans de pell negra
i van caure al mig de l’acera: estaven plenes de prunes negres. Quan va arribar
a la feina, li van dir que el cap estava negre perquè li havia arribat una denúncia
sobre l’escrit que havia fet ella sobre els escriptors “negres”. El sol s’estava 
amagant donant pas a un cel negre que portava pluja de la forta. Al migdia
va decidir anar cap a casa sota la puja insistent. Volia mullar-se i que tota la negror 
que l’havia acompanyat des que s’havia llevat pogués desaparèixer. Un paraigües 
negre, portat per una senyora vestida de negra, per una cop de vent li va clavar 
una de les seves puntes en plena galta. Quan va arribar a casa, es va posar al llit 
i es va dir que no en sortiria fins l’endemà. Estava farta de tant color negre al seu 
voltant. Es va posar la ràdio a la tauleta de nit, començaven un programa que parlava 
del que aporten els colors en el nostre dia a dia. Esgarrifada va pensar que ja no tenia 
més per a perdre i el que pogués escoltar ja no la podria afectar. La seva sorpresa 
va ser quan van dir que el negre no és un color, sinó tan sols l’absència de color.  

divendres, 23 de maig de 2014

Sota l'ombra

A vegades penso en tu,
Kelly Vivanco
no sempre, ho reconec.
Et recordo seriosa, callada,
amb un somriure expressiu.
Enyorar-te, no puc!
No m’ho permeto!
Tanmateix sempre et dedico
una rialla quan em véns
a la ment. Senties tant
i expressaves tan poc.
Desapercebuda passaves
pel mig de comunicadors
mentre recollies els mots
llençats que ningú utilitzava,
perquè no volies agafar
res que fos d’algú. Pobrissona,
quin patir. Ningú et compadia,
ja què el teu somriure tapava
qualsevol espurna de neguit.
Enyorar-te no puc!
Estimar-te, si vull!
De la Huix-Mas a la Vilà.

dimecres, 21 de maig de 2014

Sense nom

Oswaldo Guayasamin

Hi havia una vegada
una serp amb cua de gat,
orelles de mussol, ulls de lleó,
cos de conill i potes de gos.
Tots els animals del bosc
marxaven espaordits quan
se la trobaven pel camí.
Ella, no ho entenia, perquè
ella no havia triat ser així.
Es va acostumar a parlar
amb si mateixa i va descobrir
que la companyia no eren
les coneixences sinó la seva
capacitat per viure en solitari 
dins el gran bosc de la vida.

dilluns, 19 de maig de 2014

El primer vent

Rachel Asherovitz
Quan el color s’esdevé pobre
i el cel és torna fosc, totes
les finestres de la rua es tanquen
de cop. Els sons arribats amb
el primer vent, anuncien l’aparició
de Dracs verdosos i bestioles
alades que no cerquen res més
que vides posseïdes de tristor.
La contrada resta atemorida,
inclús els arbres enlairen les fulles
per demostrar-ne alegria, mentre
a l’interior de les cases es balla
de tot sigui a cops de tambor
o be amb l’aire de flabiols. Tard
o d’hora algú decau, i és aleshores
quan els colors brillen de nou
i el cel s’esdevé blau. Una ànima
han guanyat i una pena han deixat.
No hi ha aturador, la pena engreixa
l’entorn  i amb ella s’asseguren el retorn.

dissabte, 17 de maig de 2014

Previsible

fabian-art.blogspot.com
Quan l’Elsa va creuar el carrer va adonar-se que ho havia fet sense tenir en compte l’estat del semàfor. El trànsit era considerable, però no li havia passat res, ni tan sols una botzina havia sonat. Va pensar que anar així d’abstreta no era gens prudent. Però no hi havia manera de treure’s del cap el que havia succeït a la sucursal bancària feia un moment. Mai havia vist tant de a prop una arma. Un home de mitjana edat l’havia apuntat directament  i havia  demanat  al treballador de caixa que li donés tots els diners que tenia sobre el taulell. En un tres i no res un agent vestit de paisà sortit de no sé pas d’on va donar un cop d’espatlla a aquell home armat, fet que va ocasionar que la pistola volés pels aires. Quan l’home va estar reduït al terra, un segon agent va emmanillar-lo...L’Elsa després dels sobresalt va marxar i es va asseure’s en un banc del parc de davant l’entitat per pair tot el que havia viscut. Va treure’s el tabac del cistell i cercant l’encenedor va veure l’arma que feia pocs moments l’apuntava, aposentada tranquil·lament dins el cabàs. La seva ment va rebobinar i va pensar que quan la pistola va volar pels aires devia haver anat a parar allà dintre. Amb la moguda de tot plegat no se n’havia adonat... Quan va tornar a entrar dins la sucursal que ja era farcida de policies va voler entregar-la a un agent que portava més distintius a la camisa que tots els altres però no hi va ser a temps. Allà al terra, amb un tret al cor, hi havia una noia vestida com ella, un agent estava treien l’arma de dins el cabàs que estava dret al seu costat.

divendres, 16 de maig de 2014

TRIOMF

Georgy Kurasov

Vaig perdre la virginitat, quan
vaig saber qui eren el Reis Mags.
Vaig perdre la innocència, quan
vaig saber que els contes no eren reals.
He perdut la maleïda por, quan he sabut
que tot en aquest món és efímer i volàtil.
He perdut la noció del temps, quan he sabut
que viure, no és res més que sentir el moment.
Amb tot això he guanyat un dret, el dret
de ser autèntica prescindint de tot protocol.

dimecres, 14 de maig de 2014

Sentits adulterats

Danny Mcbride

Escoltar el mar dins d’una cargola,
veure el cel des d’una finestra,
olorar les flors a través de colònia,
assaborir la mel llepant un caramel
i palpar la por mitjançant una pel·lícula,
ens permet viure en un món quadrat,
ple d’obertures, on un no sap si és
autèntic, fabulista o entabanador. 

dimarts, 13 de maig de 2014

Silenci Humiliat

Alma Rosina guardia



El buit revoltós de l’entorn
no són més que fútils paraules
estèrils vingudes d’enlloc
per matar l’escolta activa.

dissabte, 10 de maig de 2014

Epitafi

Ira Tsantekidou
El cementiri del Cap Alt tenia una peculiaritat
respecte a tots els altres. Les làpides eren
blanques amb lletres negres. Estaven
situades una molt a prop de l’altre. Quan
hi entraves, era com si  t’endinsessis dins
un camp farcit  de lli blanc. A cada llosa
hi  havia un epitafi de quatre versos. Era
com llegir un llibre on a cada pàgina hi havia
un protagonista. Els marbres del cementiri
del Cap Alt confirmaven els naixements haguts
del poble dels Caps Tombats. Aquestes “tombes”
anaven desapareixen en el transcurs del temps,
però les podies trobar en el cementiri del Cap Baix.
La diferència radicava en els epitafis. En el primer
es donava la benvinguda i en el segon, el comiat.
L’únic que tenien en comú era que tant en un com
en l’altre, la inscripció no depenia del “personatge”.

dijous, 8 de maig de 2014

Senyals

Abstreta sota la morera, la Seri
cercava una solució per trencar
Candido Bidó
amb aquell infern en el que havia
entrat pel fet de ser inconscient
o tossuda, tant s’hi val. Observava
l’horitzó amb l’esperança de trobar-hi
alguna sortida. Una fulla de morera
que li va aterrar al cim del cap,
va obligar-la a mirar enlaire. Allà dalt,
entre la morera i l’horitzó va trobar-hi
el senyal. Un núvol amb forma d’avió
li estava dient que marxés. I així ho va fer
ella! Va marxar de sota la morera
i es va anar a estirar sota un desmai.
Va recordar que una vegada una sàvia
li havia dit que estigués alerta dels senyals
que li proporcionava l’univers,  ja que eren
la resposta a les seves preguntes.

dimecres, 7 de maig de 2014

Ser el que no s'és!



Aquella mossa
va perdre el nord
quan va assabentar-se
que la seva imatge
a través del mirall
no era un reflex
del que ella era.
Però més el va perdre
la mossa que habitava
dintre el mirall quan
va adonar-se que
la de l’altre costat
no era el que ella creia.

diumenge, 4 de maig de 2014

Que atrevida!

Oswaldo Guayasamín

Esbufegava gas negre pels narius.
El seu vocabulari era d’una grolleria
esgarrifosa. Li sortia foc de les entranyes.
Els ulls sortits d’òrbita semblaven
dos esferes grogues amb rius de lava roja.
Ningú reconeixia aquell esperpent. 
Tan mateix, el seu nom era usat amb molta 
facilitat. Era la justícia! Però no se li va ocórrer
res més que anar de visita a la Terra. 

divendres, 2 de maig de 2014

HAIKUS... Substancial


Montse Martin
Plora l’ànima
quan es sent ignorada.
Oblit fatídic.

Esbufega el cor
quan no mana la intuïció.
Equívoc segur.

Ment carregada,
boca plena de canons.
Humà fracturat.

Accions deixades,
pensaments no realitzats.
Intencions mortes.

dijous, 1 de maig de 2014

Ignorant elevat a la 3a potència

http://marceladibuja.blogspot.com.es/


La meva ignorància
no te límits, tan mateix
conec la ignorància
de l’altre quan diu:
—No ho sabies? Però
si surt a la TV i a tots
els diaris.
(I no sap explicar-me
el perquè).
Aleshores me n’adono
que la informació que ens
donen els medis no explica 
el perquè sinó el fet tan sols.