Entre línies

Sandra Soler

La línia recta desapareix

quan la línia corba

entra en escena, però això

no vol dir que la línia recte

s’hagi esfumat, no, ans

el contrari. Ja que tota línia

necessita de la rectitud

durant la seva curvatura.

L'aire d'en Cinto!

Raquel Sarangello

Tornava a l’hotel després d’estar tota la tarda en una reunió angoixant. Va mirar-se el mapa de la ciutat per situar-se. Se’n va adonar que si creuava per varis carrers fent diagonal s’estalviaria el taxi i també li tocaria un xic l’aire. Els carrers pels que s’anava aventurant no eren exactament com s’havia imaginat. A part de poca llum i havia olors desagradables vingudes de l’asfalt. Va pensar que allà les rates s’alimentaven amb nutrients potents. També va observar que hi havia grupets intimidadors aposentats per les aceres, però  va pensar que si no els mirava l’ignorarien. El pas d’en Cinto s’anava accelerant per moments, i uns passos a darrera seu també. Per assegurar-se que la persona que caminava al seu mateix pas no el seguia,  va girar a la primera cantonada. L’individu en qüestió va seguir amb el mateix pas però va avançar en línia recta.

—Estic paranoic!-va dir-se  en Cinto.

Quan ja portava uns quants metres i veient al final del carrer, va observar que un home venia de front i directe. En Cinto, va afinar la mirada i va veure que portava la mateixa xupa que l’home que li anava al darrera feia pocs minuts. Automàticament es va posar en alerta, però de poc li va servir. En qüestió de segons es va trobar estirat al terra amb una costella trencada, el nas partit i sense dos dents. Com va poder es va llevar i va entrar en un bar de putes que tenia a pocs metres. Gràcies a elles va poder recuperar-se una mica, però no de la manera tradicional en que treballen elles sinó a la manera de mare; gel al nas, gel a la boca i perquè no van gosar posar-li gel al pit per por que se’ls hi quedés glaçat.

A la fi en Cinto no és va estalviar al taxi, i a més a més de no tocar-li l’aire va ser tocat per un manat d’hòsties.

 L’endemà és va saber que un boig s’havia dedicat a apallissar a homes que anaven sols pels carrerons del casc antic de la ciutat.

Tocar el dos

Fran Filigrana

Marxaré amb enuig i tan sols tornaré

quan els homes siguin racionals

i els animals irracionals. Però mentre

la maldat de l’ésser humà i la cruel

matança de les bèsties dominin

aquesta terra, la meva presència

no hi té cabuda.  El patiment gratuït

és un sacrifici que em vull estalviar.

Però, maleïda la gràcia, ves a saber

quan marxaré i si mai tornaré.