dijous, 7 de febrer del 2013

El Lloro...Repel·lent

—Quin conte vols que t’expliqui avui, Xavier?
—El d'El Lloro Repel·lent mama!
—Altra vegada? Ja te l’he explicat molts de cops aquest...
—Es que m’agrada molt i molt!
—Molt bé...doncs... Hi havia una vegada un home que vivia al costat d’un bosc i cada dia anava a passejar-se per entre mig dels arbres. Un dia al matí, es va trobar un ocell verd i taronja. Era un Lloro...
—...Repel·lent!
—Estava ferit entre unes branques seques. Tenia una ala trencada i no podia enlairar-se. L’home, en veure aquell lloro...
—...Repel·lent!
—...se’l va endur a casa seva per curar-lo. Cada dia li rentava la ferida i li donava menjar.  Quan ja va està curat del tot, se’l va endur al bosc per deixar-lo en llibertat. El Lloro...
—...Repel·lent!
—...no va volar cap enlloc, ja que volia està amb el seu amic el llenyataire. El va seguir de branca en branca fins a casa seva.  Aquell lloro...
—...Repel·lent!
—...va ser l’amic més fidel que va tenir l’home. Aquest el va voler ensenyar a parlar, però l’única paraula que va aprendre aquell lloro...
—...Repel·lent!
—...va ser : MERDA! Doncs era el renec que utilitzava el llenyataire sempre que li sortien les coses malament. El lloro...
—...Repel·lent!
—...no va ser capaç d’aprendre cap paraula més i el llenyataire li va dir que era un lloro...
—...Repel·lent!
—...Perquè la olor a MERDA és..
—...Repel·leeeeeeeeeeeeent!
—Conte explicat i acabat! Bona nit Xavier!
—Bona nit mama!

En Xavier era un nen orfe des de feia dos anys. Vivia amb els avis des del fatídic dia de l’accident dels seus pares. Això, però, no el privava de passar una estona cada nit amb la seva mare. Que no els veiem, no vol dir que no hi siguin. Privilegis dels menuts de l'espècie.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Dolor rogenc


Els sentiments dintre el dolor 
és una lluita confrontada  
entre ballestes sustentades
d’unes sagetes amb cremor
i unes agulles afamades
de terreny sa. Abarrotada
la pell, la funda del meu cor,
de mercenaris, de paràsits,
de vils intrusos carregats
amb ploms pesants.Tot un exèrcit
contaminat amb molt turment
la força em minva, espoliant-me
el més sagrat que em va donar
la vida: ment, cos i paraula.

dilluns, 4 de febrer del 2013

ELLES

Dedicat a:

la Maria ...........ArrandeterrA http://www.arrandeterra.cat/
i a la Neus.........Dhara http://equidhara.wordpress.com/



Mons interns desperten elles,
Amb l’ajuda de quadrúpedes que
Responen en tot moment a la
Iniciativa del gènere humà,
Alliberant amb dolçor, l’ànima
Intranquil·la i neguitosa.
Només volen fer brollar
Estoicament la potència
Usurpada per tràngols
Silenciosos de l’intern món.


Teràpia amb cavalls

dissabte, 2 de febrer del 2013

Papa...llo...na


Sota les ales d’una papallona
voldria descansar. Ho desitjo
quan les tempestes vingudes
del fons de la terra em mostren
una realitat llardosa, coberta
d’injustes supuracions que tapen
el que troben en el llarg camí
del despertar. Descansar voldria
amb tu, papallona d’ales fràgils.

divendres, 1 de febrer del 2013

Curs de Silenci


Raúl Soldi
El professor va començar a parlar. Donava la sensació que l’aire per respirar no anava amb ell. Els alumnes estaven atònits. La xarrameca  de l’home no donava peu a pensar el que estava dient, i menys encara a digerir tot allò que sortia per aquella boca inquieta i espitada. Alguns inscrits, com si el llavi inferior  de la boca els hi peses  van començar a obrir-la. Els ulls els mantenien fixes en el professor xerraire. Mentrestant l’home seguia escupin paraules amb diferents tonalitats, i sempre, amb la sensació de no agafar aire per omplir els pulmons. De sobte, però, va callar. Dins el cervell dels oients encara hi ressonava la veu d’aquell instructor.
Els aprenents no havien llegit el títol del taller, havien donat per fet que el curs era sobre la primera paraula. Havien assistit a una classe sobre la no lectura total i les preses dins el món actual efectuada per Damià Silenci.