Les lletres són carícies, les paraules petons, els versos abraçades i el poema cançó.

dijous, 31 de gener de 2013

Secret?


El secret de la mort es troba en el cor de la vida.
Aquestes paraules tan clares escoltades en una conferència no m’han aclarit gens les meves inquietuds. Tal vegada, no sóc ni prou llesta, ni prou oberta mentalment per entendre-ho. Intento regir-me per la senzillesa com a únic protocol, per obtenir el fons real de la meva existència, o sigui la realitat...la meva realitat. Cada persona un ànima, cada ànima un món, cada món una normalitat i cada normalitat diferent. Nombroses vegades, per a no dir quasi sempre, distorsionem la realitat (la nostra) i això ens fa vulnerables o forts, sigui quin sigui el procés viscut o patit. Em pregunto si el secret de la vida és el cor de l’amor.

dimecres, 30 de gener de 2013

Un bon home...


El palmell era rugós, hi havia tota una vida reflectida. Les mans eren grans, bastes, amb uns dits molsuts  i curts. Una zíngara, li estava llegint mentre li anava passant el dit índex per cada solc marcat. Li deia coses que ell assentia breument amb el cap. La zíngara sense deixar anar la ma d’aquell bon home, va alçar la mirada per trobar-se amb la d’ell. Quan anava a desplegar els llavis per pronunciar alguna cosa que l’havia inquietat, ell, amb ulls plorosos es va avançar dient-li que havia encertat en tot, però que això que tenia intenció de dir-li ara s’ho estalvies. Ella va mossegar-se els llavis mentre ell li oferia un somriure obert i tranquil.


Dies més tard, en els diaris sortia un fet insòlit:  Un bon home s’havia suïcidat dintre d’una església. L’havien trobat penjat en una capella petita amb els fils llargs que aguantaven unes làmpades antigues.

La zíngara, no havia vist el suïcidi, el que havia vist era la seva tornada a la vida per repetir un procés que no havia acabat, però ell no li havia deixat dir res més tot i que ella ho havia intentat.

dilluns, 28 de gener de 2013

Soles, Sol...


Era llum d’aquesta que fa gran claror.
Tothom li deia Soles però es deia 
Soledat. Tot va passar massa ràpid, 
massa aviat. El raig d’un llampec 
la va marcar.
Ara brilla més que abans i el raig que la 
va atacar ha caigut a l’oblit d’un infern
pel que no vol tornar a passar.  Ara
tothom li diu Sol però és continua dient 
Soledat.

Avança pels carrers amb un somriure 
als llavis sentint els batecs de tot el que
l’envolta.

Soledat era el seu nom, Soledat és el seu nom.

dissabte, 26 de gener de 2013

ARMARI


Txell Tehàs
Un armari amb dos portes i un calaix a sota . Quan l’armari s’obre és veuen un munt d’imatges de tota mena i de tots colors, el calaix, però, roman tancat. Les imatges no paren de moure’s, el calaix, però, resta tancat.  Una imatge d’injustícia trasbalsa, mes el calaix no s’obre. Una imatge de maltractament rebel·la , mes el calaix resta quiet. Una imatge amorosa encisa, mes el calaix està immòbil. Les imatges hi són totes però les paraules resten absents. Que en fem de les imatges si no podem transmetre amb paraules o lletres el que es veu i es sent?
La visió del món a traves de portes obertes però calaix tancat, provoca putrefacció interna.
La visió del món amb portes tancades i calaix obert, desprèn ferum cargant.
La visió del món amb portes i calaix divergents equival a RES.

dijous, 24 de gener de 2013

Sempre seva...



Ella l’acompanyava sempre, ell la gnorava quasi sempre. Ella, tant anava al seu costat com a davant seu, a vegades també al darrera. El fet era que no l’abandonava mai. Ell ni tan sols l’apreciava, i quan la mirava no li dedicava cap somriure, cap mirada dolça, cap mostra d’afecte. Sempre sola i ignorada es sentia ella. Els dies de pluja no el volia acompanyar, preferia esperar-lo fins que sortís el sol. A ell tant li era, ell no variava mai la seva ruta ni el seu pas decidit. Ella sempre l’esperava a fora. Ell ni s’immutava perquè sabia que era seva, sempre seva. Ella l’estimava de totes maneres. Un dia, però, la va mirar i li va fer gràcia veure-la tan llarga i esvelta, el sol que tenia al darrera projectava la seva ombra llarga i estirada. Aquell dia, ella va ser feliç per primer cop. 

dimecres, 23 de gener de 2013

No em diguis...


Digues que no t’agrado,
però no em diguis que sóc lletja.
Digues que paladeges volar
però no em diguis que sóc gallina.
Digues que no et del·laïta ballar
però no em diguis que sóc sosa.
Digues tot el que et passa pel cap
però no em diguis que sóc jo.

dimarts, 22 de gener de 2013

Propòsits

Pas a pas camino endavant,
però a cada pas deixo un món
que no tornaré a viure per molt
que m’ho proposi.
Pas a pas engendro un present
amb il·lusió, que no és futur
del que podria ser, sinó prematur
del que em proposi.

dissabte, 19 de gener de 2013

Plomes!

Està plovent plomes! Que passa? D’on surten? D’on vénen?
Estic enterrada de plomes, no veig el terra. És un mar de plomes.
I no paren, no paren...Observo arreu però només veig plomes.
Tenen una textura agradable, un color suau . D’on deuen venir....
—Mare meva....Ens quedarem sense àngels!—cridava una veu llunyana—. No tenim àngels!
Miro enlaire i també crido:
—Ah! Però es que tenim àngels de debò?
—Noooooooo! —respon la veu cridant—. Teníem una comanda de quatre mil àngels per enviar a un centre comercial que té sucursals arreu del món i la malèvola màquina de fer plomes està expulsant plomes com una beneita i no hi ha manera d’aturaaaaaaaaaaaar-la!
—Aaaaaaaaah! Deu ser cosa d’àngels—dic amb ironia.
—Ves a la merda!—va cridar la veu.
—No puc! —dic cridant. Estic rodejada de plomes!

La sirena dels bombers s’escolta cada vegada més a prop. Com els àngels no ajudin hi haurà plomes per temps en el petit jardí de la Maria.

divendres, 18 de gener de 2013

Vos i jo...

Em voleu sàvia,
jo us vull creure.
Vos sou el mestre,
jo, l’alumna.
Em parleu del sol,
jo escolto la lluna.
Em canteu la pau,
jo sento la guerra.
Realment qui sou?
Jo no sé qui sóc!
En sou jo?
En soc vos?
Em mireu amb dolçor,
us observo amb por.
Un punt mig voleu,
els extrems jo veig.
Algun dia…em dieu!
Algun dia…us dic!
No hi ha pressa, dieu,
jo en tinc molta, crec.
La fe vostre,
és el meu aliment.

dijous, 17 de gener de 2013

Haikus....llibres!


Parlen sense so.
Diuen amb intenció de ser.
El món dels llibres.

Pensaments subtils,
idees escabroses.
Llegenda i faula.

Princeses, reis, nans,
bruixa, poma, bosc i verí.
Conte: Blancaneus.

Lletres, punts i espais,
historietes i relats.
Poder d’evocar.

dimecres, 16 de gener de 2013

Postals des dels límits!





Hola amic meu,

T’escric des de la fi del món. Això d’aquí està molt bé, hi ha actes molts diversos i la gent és tal com és, sense cap disfressa. Els diàlegs són molt interessants i la solidaritat està a l’ordre del dia. El dia i la nit convergeixen junts. Pots fer i desfer i ningú et jutja, la maldat sempre és bona i l'alegria no decau mai. Si t’ho he de descriure en una paraula seria : VIDA.

T’espero!

Sam

*********************************************************



Estimat amic meu,

Et responc des del principi del món. Això d’aquí és un caos, hi ha guerres declarades en mots de fronts. La gent no és el que diu ser. Els nostres diàlegs són a base de crits i l’egoisme personal ho domina tot. El dia i la nit estan molt distanciats. De dia surten els maquiavèl·lics i a la nit els tronats. No pots fer el que vols i si el que volen. Tothom està vigilat per tothom. La maldat és molt destructora i l’alegria no es veu massa sovint. Si t’ho he de descriure en una paraula seria: MORT.

Espero que no vinguis mai,

Dan

dimarts, 15 de gener de 2013

POLS D'ÀNGEL


—Et dic que sí que existeix!
—T’has begut l’enteniment Joan.
—No en tens prou amb la meva paraula?
—Mira, no em facis riure...la paraula actualment ha perdut tot el significat d’honor. S’ha usat per enganyar, per distorsionar, per donar pel...
—Et proposo una cosa.
—Digues!
—Tu ets més fort que jo...
—Bé, això es veu a simple vista!
—T’ho puc demostrar fent un “pols” ara mateix si vols ...
—Fent un pols?...Entre tu i jo?...Pot ser interessant, si!.. Ja podem fer-lo ara, en aquesta mateixa taula si així ho vols!
—Som-hi! Pensa que encara que no t’ho pugui demostrar visualment ho notaràs físicament...
—Au va, tampoc t’envalenteixis...

Això succeïa en un bar del centre de la ciutat. Els clients de les taules properes van romandre en silenci al veure aquells dos homes amb el colze recolzat sobre la taula i la mirada fixa un amb l’altre, fins i tot el cambrer si va apropar per veure’n el desenllaç. No s’hi havia trobat mai amb una situació com aquella on dos persones tenien pendent a la resta del local.

—Que t’he dit!
—Com...com ho has fet? Però si sé i sé que tu saps que tinc més força que tu!
—Jo no he fet res, ho has fet tu!
—Que he fet jo?
—Fer un “pols d’Àngel”. Fer un pols sense haver tingut en compte les circumstàncies i les variables. Portes tres cerveses, t’estàs medicant per un refredat mal curat, aquesta nit no has dormit. La taula on estem asseguts té una lleugera  inclinació que m’afavoreix a mi. El terra del bar esta fet de pedres, jo tenia una bona pedra on impulsar gran part de la meva escassa força, tu les tens llises i no podies encavalcar-te. El sol et ve de cara i no has vist que abans de començar jo t’havia desplaçat uns centímetres...
—Paaaaaaaaaara, paaaaaaaaara... Sembles un mentalista!!!!
—Has vist que existeix ara?
—Sí, he vist, he vist. El que no m’hagués imaginat mai era que “pols d’Àngel”, fos un pols! M’imaginava pólvores de colors que desprenien els Àngels si realment existeixen.

Màxima: No creguis el que veus i confia en el que no veus.  

dilluns, 14 de gener de 2013

Ulls negres


A través dels teus ulls negres
veig el món des d’un lloc rar;
les idees passant arreu,
els pensaments neixen ràpids,
les ganes no tenen fre.
Em carrego de tots ells,
penetro al fons de la teva mirada
i guaito un món diferent al meu.
Veig el sol com un vaixell,
els arbres com grups d’ocells,
l’aigua com fascinants núvols,
les pedres com animals,
les flors com gotes de pluja.
Sento el vent com esperança,
la set com a coneixença,
la por com una resina
I em veig a mi com incendi
ofegat amb les mateixes brases.

dissabte, 12 de gener de 2013

Confessionari


L’església de la Fe al centre de la ciutat. És romànica i petita. Tres columnes a cada costat, un retaule de fusta treballat per algun ebenista impera darrera l’altar de pedra. Espelmes i ciris il·luminen la tranquil·litat que es respira. S’escolta un xiuxiueig provinent d’un racó. No es veu ningú. Un confessionari amb un capella i una feligresa és la font del murmuri.
—Ave Maria puríssima!
—Sens pecat fou concebuda! El Senyor sigui en el teu cor perquè penedida confessis els teus pecats. Digues filla...
—He pecat Pare.
—Explica’t  filla...
—No he fet res!
—Res...
—Res Pare...No he fet res!
—Llavors? ...Que vols confessar?
—Això Pare! Que no he fet res de res.
—No et comprenc filla...Evidentment si no has fet res....no es pot dir que hagis pecat...
—Pare, em sembla que no em compreneu. El que li vull dir és que no he fet res en aquesta vida...Això és pecar, no?
—A veure... Sí no has fet mal a ningú i has portat una vida decorosa i cristiana...
—Pare! He portat una vida senzilla i cristiana, però no he fet RES per ningú, ni tan sols pel món...
—Segur que has fet... T’has unit en sant matrimoni?
—Sí!
—Heu tingut fills?
—No...No ens ha estat concedida aquesta...
—....perquè Déu nostre Senyor haurà tingut una altre comesa per a tu filla meva...
—Quina? Acabo de complir 70 anys i no he fet res. He nascut, he crescut, he envellit i no he fet res més que això...
—Filla...segur que has ajudat a algú en algun moment, hauràs portat tranquil·litat a algú necessitat, hauràs...
—Res Pare, res... He viscut i prou. No he donat mai cap donatiu, no he col·laborat en res altruista, no he donat menjar a cap pobre, no he ajudat a ningú,....
—Filla meva, ben segur que sí que has fet. Les teves pregàries diàries hauran ajudat a...
—A què Pare?... Els pensaments s’han d’acompanyar de fets sinó és com fer sopa amb l’aigua sola. Jo no he fet res i voldria que m’absolgués d’aquesta vida paràsit que he portat mentre persones necessitades estaven lluitant cada dia per sobreviure i entendre el que els hi estava succeint.
—No siguis tan dura amb tu filla, et vull dir que...
—Pare, vull que m’absolgui d’aquest pecat tant greu que he comés.
—No puc absoldre’t d’un pecat que no existeix...
—Li ho prego! Ho necessito!
—I aquest desfici que et commou és per alguna raó fora de...
—Sí. Vull començar de nou, amb l’ànima neta i l’esperit ple per donar-me a qui em necessiti...
—...filla, calma’t! On vols anar ....
—Vull anar al món Pare, al món! Absolgui’m del pecat si us plau i digui’m la penitència que he de...
—Filla, ja estàs absolta, no hi ha penitència, no has pecat. Has contribuït en la religió catòlica...
—Gràcies Pare!  Amén!
—Amén filla!

La feligresa ha sortit del recinte, mentre el capellà surt del confessionari commogut per aquella ànima turmentada. Sobre el respatller d’un dels bancs encarats a l’altar hi ha alguna cosa que li crida l’atenció. S’hi dirigeix i a l’agafar-ho veu que són els hàbits d’una monja. 

divendres, 11 de gener de 2013

Far de terra

Dedicat a Residència Els Avets, llar per gent gran.

Rodejada de pins i enmig del món,
hi brolla una casona dalt d’un turó.
Està banyada de natura i coberta del color.
La llum dels finestrals desprèn caliu
al caure la nit, i ens murmura
que l’amor és a dins mentre la pena és queda fora.
El cel d’ Els Avets, és el mar dels estels
i el far lluent de la nostra gent.
Tant el cel, com el far i el mar
omplen la postal d’aquest quadre vivent.

dimecres, 9 de gener de 2013

Reclutada


Estava reclutada. L’única visió que tenia del món era l’hort on hi treballava cada matinada. Les cols, les pastanagues i la resta de verdures l’acompanyaven mentre creixien. Un petit roser al costat nord del jardí, era el seu admirador. Un dia, un eriçó vingut de muntanya avall va instal·lar-se sota un arbust entre el roser i l’hort. Des del seu nou cau, va començar a contemplar a aquella noia que cada matí passava hores a l’hort sense cap més companyia que ella mateixa. Un d’aquells matins l’eriçó va quedar-se extasiat pel que veia. Al principi va creure que era una visió, però amb el transcórrer dels dies va adonar-se’n que era una realitat molt viva. Una realitat latent en un hort rodejat de murs. Ell va aconseguir entrar-hi per un petit forat en la paret de la cara est. Era un forat que devia haver fet algun animaló temps ençà, estava cobert d’herbes, però la olor a terra mullada li va fer trobar l’entrada. El que veia ara des del seu amagatall era una imatge indescriptible. El roser, cada matí, en veure a la noia arribar a l’hort, s’estirava per poder contemplar-la bé. Aquell petit roser s’havia enamorat d’una humana.

L’eriçó, d’aquella vivència en gaudia cada dia. Mai hi va interferir, es limitava a observar. Al cap de pocs mesos la fi d’aquella història va arribar al seu èxtasi. La jove reclutada va tallar l’única rosa groga que tenia el roser, i se l’endugué entre els seus dits. Ella mateixa havia extingit el seu admirador incondicional.

La reclutada, cada dia, des de l’hort mirava aquell roser a la part nord del jardí. Sabia que un cop florit havia de tallar la primera rosa que en sortís. Allà havia enterrat les cendres del seu pare. Sabia que la primera rosa floriria i portaria a dins seu una part de la persona que l’havia estimat més.


dimarts, 8 de gener de 2013

La pau del firmament


Vaguejant en el no res
he caminat per un circuit
il·luminat amb estels.
Era ampli, incolor, buit
així és la pau de l’univers.
El vol d’un meteorit
ha rebentat la bombolla
i la patacada ha estat
esmorteïda per tota
les fresses sense pietat
que pul·lulen pel subsòl .
M’he quedat sense la pau,
sense el firmament i plena
de sorolls arrabassats.

dilluns, 7 de gener de 2013

Engranatge


No encerto viure en aquest món,
no m’és fructífer. Que puc fer
sinó viure-hi amb força i coratge.
Intento acoblar-m’hi , ho juro,
mes hi ha jorns que crec que no sóc
ni tan sols una vida, més aviat
un engranatge que no ha anat
mai bé del tot. Però com que en sóc
part de la cadena no puc
més que seguir cercant  aquest
ínfim punt on la vida i jo
ens fonem per alleugerir-nos
de l’espai, el temps i la mort.

dissabte, 5 de gener de 2013

QUI SÓN?


—Són tres reis, diuen, un de blanc, un de ros i un de negre.
—Per què la diferència?
—Quina diferència? Tots són reis!
—La diferència entre blanc, ros i negre!
—Ah! Perquè els nens d’arreu tinguin un rei a la seva versemblança...
—I els xinesos?
—Ells no són catòlics! No els hi fan falta els reis d’orient!
—Ah no? Doncs ells pertanyen a “oriente”.
—Sí, són d’aquestes coses extravagants que no s’entenen gaire. Perquè posats a pensar ja em diràs que tenen a veure les joguines que porten aquest tres reis als nens d’ara, amb l’encens, l’or i la mirra que portaven en època ençà...
—Ui! Ara ja m’he perdut del tot. Què és això d’encens, mirra i or?
—Són els regals que els tres d’orient van portar al nen Jesús al portal de Betlem...
—I que en va fer de tot això?
—Era simbòlic; l’or honrava a Jesús com a rei del jueus, l’encens  honrava a Jesús com a Déu, i la mirra era la senyal que Jesús era home i moriria...
—Així, primer el van enaltir i després el van soterrar.
—Dit vulgarment sí...però la història en sí és bonica i l’ha han fet durar i durar... 

dimecres, 2 de gener de 2013

Dintre-Fora


Es diu que el mateix que hi ha dintre hi ha fora. Aleshores em pregunto que té la terra i que tenen els humans, tant a  dintre com a fora. La exposició que se’m desdibuixa dins el cervell no és gaire creïble, no obstant tampoc em sembla tan grollera. La terra té rius, arbres, nucli...els humans tenen venes, cabells, cor... No hi ha gaire diferència. Podria seguir però crec que amb aquestes petites similituds puc entendre molts elements. El cos crea el càncer, el qual destrueix el seu hàbitat: un ”kamikaze”. La terra ha creat als humans, els quals destrueixen el seu hàbitat: uns “kamikazes”... La vida contra la vida en tots dos casos. Som calques de tot, tots som calques de tot. Ara entenc més el concepte tots som UN. Impressionant! He trobat la fita de tot plegat: l’autodestrucció dintre el concepte creació, i la lluita fora del concepte conciliador. Mare meva...som esclaus encara que no ho admetem. Som servents dintre uns privilegis atorgats fora de tota raó. Tant és que siguis a dintre o a fora, el problema existent és l’aniquilació per tota forma.